dimecres, 26 de novembre de 2008

TRISTOS TRÒPICS

Lévi-Strauss centenari. Demà passat, divendres 28 de novembre de 2008, Claude Lévi-Strauss farà 100 anys. Quina sorpresa i quina joia pensar en vida l’antropòleg, el filòsof, l’escriptor sota el signe del qual en els anys seixanta l’estructuralisme desbancava el marxisme de les universitats d’Europa. Felicito Claude Lévi-Strauss rellegint les primeres pàgines de Tristos tròpics en la traducció de Miquel Martí i Pol per a Editorial Anagrama, Col·lecció Textos 4, 1969.
Tristos tròpics és un dels llibres que estimo entre els «meus», aquells en què he tingut alguna intervenció. Encara hi trobo els estímuls intel·lectuals de la filosofia estructuralista i el regust de la traducció de l’amic de Roda de Ter, posat ja al punt de mira de l’esclerosi múltiple.

Odio els viatges i els exploradors. I vet ací que em disposo a contar les meves expedicions. Que temps que he trigat, però, a decidir-me! Han passat quinze anys d’ençà que vaig abandonar per darrera vegada el Brasil i, durant tots aquests anys, he projectat sovint d’emprendre aquest llibre; cada vegada, una mena de vergonya i de tedi me n’han aturat.
[…] aquesta mena de narracions obté una acollença que per a mi resta inexplicable. L’Amazònia, el Tibet i l’Àfrica envaeixen les botigues en forma de llibres de viatge, relats d’expedició i àlbums de fotografies en els quals la preocupació del cop de vista domina massa perquè el lector pugui apreciar el valor del testimoniatge que hom aporta. En comptes de desvetllar-se-li l’esperit crític, no para de demanar més pastura, n’engoleix quantitats prodigioses. Ésser explorador, ara, és un ofici; ofici que consisteix, no com es podria creure a descobrir al cap d’anys d’estudis tot de fets que havien restat inconeguts, sinó a recórrer un nombre elevat de quilòmetres i a reunir projeccions fixes o animades, preferentment en colors, gràcies a la qual cosa hom omplirà una sala, molts dies seguits, amb una multitud d’auditors que trobaran que tot de vulgaritats i de banalitats els han estat miraculosament transmutades en revelacions per la sola raó que, en lloc de copiar-les sense moure’s, l’autor les ha santificades mitjançant un recorregut de 20.000 quilòmetres.

Entre els llibres que un dia llegiré hi ha Regarder, écouter, lire, 1993, que tanca la seva obra amb un reconeixement de l’Art, la Música, la Literatura. Si Pierre Bayard reivindica la llibertat de parlar dels llibres que no hem llegit, jo reivindico la llibertat de no llegir els llibres de què em parlen, sinó de llegir aquells de què no em parlen. Com el de Lévi-Strauss.