PRAGA I

Filmar El capital i la Gran Guerra

El novembre de 1929, pocs dies després del crac de la Borsa de Nova York el 24 d’octubre, tingué lloc a París l’encontre de dos homes interessats a portar al cinema Das Kapital, l’assaig d’economia política de Karl Marx. Eren James Joyce, que el 1922 havia publicat Ulisses, flux imparable de la consciència, i Sergej Mikhailovic Eisenstein, que el 1925 havia realitzat El cuirassat Potemkin i el 1927, Octubre, revolució fílmica sobre la Revolució a Rússia. Ni a Europa ni a Holliwood no s’hi va interessar ningú més.
Llegint-ho a Praga imaginava que deu anys abans, el gener de 1919, a la sortida de la I Guerra Mundial, algú havia organitzat un encontre a Zuric entre Fructuós Gelabert i Franz Kafka, amb l’objectiu de filmar «la Gran Guerra», encesa per l’assassinat a Sarajevo de l’hereu de la corona austrohongaresa el 28 de juny de 1914 i tancada per l’armistici de l’11 de novembre de 1918. Kafka tenia notícia dels estudis Boreal Films de Gelabert, que havien produït films com Nocturn de Chopin i documentals com Sortida dels obrers de la fàbrica de La España Industrial. Kafka era un escriptor principiant, només conegut de crítics com Joan Estelrich, l'informant de Gelabert. Gelabert anteposava la documentació i Kafka, la narració. De fet Kafka hi anava amb un projecte definit: filmar Les aventures del bon soldat Svejk, de Jaroslav Hasek, transposant-les al conflicte bèl·lic que enfrontà 32 nacions, vint-i-vuit els Aliats i quatre les Potències Centrals. L’acord de tornar-se a trobar a Barcelona ja no es dugué a terme, a causa de la malaltia de l’escriptor.









Fructuós Gelabert

A SA PUNTA DES MOLÍ (EIVISSA III)

L'Àngel de la Història

Avancem o reculem? La Història va endavant o endarrere? Un bon lloc per a preguntar-s'ho és Sa Punta des Molí de Sant Antoni de Portmany, d’Eivissa, davant fotografies dels anys 30 del segle XX, del temps que hi anà a parar Walter Benjamin, «nàufrag», «derelicte» que acabà llançat a la costa de Portbou. Aquí, en aquesta illa avui trinxada al morter de l’especulació immobiliària més planificada, se li degué aparèixer l’Àngel de la Història descrit en els papers que portava a la maleta de fugitiu aculat al suïcidi per «l’única catàstrofe».

Hi ha un quadre de Klee que s’anomena Àngelus Novus. Hi veiem un àngel que sembla allunyar-se d’alguna cosa mentre la mira fixament. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales desplegades. Aquest és l’aspecte que deu tenir necessàriament l’Àngel de la Història. El seu rostre està girat cap al passat. On a nosaltres se’ns presenta una cadena d’esdeveniments, ell només hi veu una sola i única catàstrofe que no deixa d’amuntegar ruïnes damunt ruïnes, llançades als seus peus. Voldria aturar-se, despertar els morts i reparar el que s’ha destruït. Però del Paradís bufa una tempesta que se li ha enganxat a les ales, tan forta que ja no pot plegar-les. La tempesta l’empeny irresistiblement cap al futur, al qual gira l’esquena, mentre que enfront d’ell les ruïnes s’amunteguen fins al cel. Aquesta tempesta és allò que anomenem progrés.

DE BENJAMIN A POUS (EIVISSA II)

Ei! Toni! Encara hi són.

Ves per on Walter Benjamin va anar a Eivissa (1932 i 1933) via Sant Bartomeu del Grau (Osona). Va convidar-lo a l’illa el seu amic, filòsof i traductor, Fèlix Noeggerath, que tenia un fill, Hans Jacob (1908-1934), que feia una tesi sobre literatura de tradició oral amb el lingüista Ernst Gamillscheg (1887-1971), que tenia relació amb Antoni Griera (Sant Bartomeu del Grau 1887-1973), que li assenyalà l’illa d’Eivissa com a camp d’exploració i el poeta Isidor Macabich (1883-1973) com a guia introductor.

Antoni Pous, quan abans que ningú en català va traduir Walter Benjamin, no sabia que el seu mig parent Griera, de Sant Bartomeu del Grau, considerat «el filòleg de Franco», era una anella de la cadena que portà l'escriptor berlinès, mort a Portbou l'any 1940, a Sant Antoni de Portmany d’Eivissa, primer de vacances i després de fugitiu del terror nazi. Altrament el gran romanista Gamillscheg moria a Tubinga l’any 1971, quan Pous hi organitzava els Jocs Florals de la Llengua Catalana, primera manifestació pública de l’existència del català a Alemanya.

El meu sojorn a Eivissa (9-12 d’octubre) hauria valgut la pena encara que només fos per conèixer aquestes –desconegudes per mi– anelles de l’atzar que lliguen el meu amic traductor amb el seu amic traduït. (Walter Benjamin a Eivissa 1932-33, de Gabriel Janer Manila, 2007).

Ei! Toni. Encara hi som. Encara hi són.

L'ESCRIPTOR i LA LLENGUA (EIVISSA I)

L’escriptor és el moll dels ossos de la nació. No ho és, doncs, la llengua? No, és l’escriptor. La diferència estableix l’abast personal de la metàfora lingüística. El pensament és de Norman Mailer, mort el 10 de novembre de l’any passat, amb la recança de no haver escrit «la gran novel·la tolstoiana» amb què hauria volgut salvar Amèrica de la decadència i del conformisme per portar-la a un renaixement moral i polític. La gran obra que hauria aturat George W. Bush i la dreta americana de llançar-se a la recerca insensata d’un «imperi americà», l’Imperi Romà del segle XXI.
L’escriptor com a medul·la òssia de la nació se m’ha fet present a Eivissa, sentint versos de Marià Villangòmez, en uns dies d’«intercanvi cultural» amb escriptors de l’illa (10-12 d'octubre).

Tanta d'absència, avui, busqui recer,
per sempre, al vers. Tot el que no diré,
tot el que no he dit, vull conduir-hi.

EL POETA I EL CRÍTIC

Poma/Poema

A vigílies de la Fira del Llibre de Frankfurt 2008 (quin país és el convidat?) i en la setmana de la festa nacional alemanya de la Reunificació el poderós crític Marcel Reich-Ranicki publica a la seva Antologia frankfortiana (FAZ 4.10.08) el poema en forma de poma que li va endinyar Reiner Kunze, quan li insistia per carta que li enviés poemes per publicar. La poma «còvia» de Kunze fa:

Poma per a M.[arcel] R.[eich]-R.[anicki]

Trobo que ja és hora que torni a
haver-hi alguna cosa nova de vostè per a llegir.
(M.R.-R., carta del 12 de desembre de 1978).

Faci’m saber alguna cosa i faci’m
arribar originals, perquè ja és ben bé
hora que al nostre diari hi hagi alguna cosa
seva per llegir.
(M.R.-R., carta del 29 de maig de 1980).

L’hora arriba de dins

L’hora és quan les llavors
són ben negres

I això ho sap primer

l’arbre.

Es veu que el crític va replicar al poeta: «No, l’arbre no sap absolutament res! Quan la poma és madura, només ho sap l’horticultor.»
La comentarista Elke Heidenreich sentencia:
«Els lectors ho necessitem tot: arbre, horticultor, poma i sobretot: poema. Sigui’m permès un mot a l’horticultor: el bon horticultor conreua i preserva, però els qui coneixem el funcionament del món literari sabem que hi ha horticultors crítics que sovint destrueixen plantes quan tot just broten. Per cert que al recull de Reiner Kunze D’esperança pròpia hi ha uns versos sobre el funcionament del món literari que diuen: No volen el teu vol, volen/ les plomes.
El juny passat va fer quaranta-tres anys que l’editor d’aquesta «Frankfurter Anthologie» s’ocupa de fer les poesies visibles i entenedores. Sempre vol el vol, mai les plomes. La ressenyadora s’inclina agraïda i es menja la poma.»

No m’havia fixat mai que en català poma i poema eren tan a prop ni de l'homofonia "vol el vol". També m’he adonat que fa un any vaig traduir el poema-poma de Günter Grass per a llegir-lo a la Fira de Frankfurt. Dues pomes i un sol mossec. Que lluny aquell mossec!


(Hi ha traducció de la poesia a Reiner Kunze, Poemes. Introducció, selecció i traducció: Germain Droogenbroodt i Tomàs Llopis. L’Aiguadolç, 1999. Núm. 25.)
………..

SÀMARA

Sàmara o la indehiscència.
William Smith, escriptor hispà de Boston, arriba a Barcelona amb l’encàrrec d’escriure el preguió d’un film sobre la trama postfranquista que controla la vida política i econòmica de la península ibèrica i és operativa a les dues ribes mediterrànies fins als països en guerra Israel, Palestina, el Líban. La feina se li complica quan estira el fil d’un conseller de la Caixa, indehiscent, en segueix les ramificacions americanes i descobreix que podria ser el seu avi patern,quan li explica què és la dehiscència.

FAUST

La suplantació
L’erudit Selbst Schwatz, per sortir de la mediocritat on ha caigut, anuncia sense proves concloents la descoberta del diari íntim del poeta nacional, que es considerava definitivament perdut. Un poderós grup mediàtic li paga un elevat acompte a canvi de cedir la publicació del diari i a no desmentir-ne en cap cas l’autenticitat. La cosa es complica quan es vol desdir del contracte, però la directora del grup, descendent del poeta i coneixedora de la falsificació, l’obliga a continuar la impostura amb l’amenaça de fer-la pública. Llavors Schwatz, nou Faust que ha cedit l’ànima a la desidentitat, intenta de salvar-se escrivint un dietari propi sobre el procés de suplantació on erudit i poeta nacional es fonen en el deliri.