Avancem o reculem? La Història va endavant o endarrere? Un bon lloc per a preguntar-s'ho és Sa Punta des Molí de Sant Antoni de Portmany, d’Eivissa, davant fotografies dels anys 30 del segle XX, del temps que hi anà a parar Walter Benjamin, «nàufrag», «derelicte» que acabà llançat a la costa de Portbou. Aquí, en aquesta illa avui trinxada al morter de l’especulació immobiliària més planificada, se li degué aparèixer l’Àngel de la Història descrit en els papers que portava a la maleta de fugitiu aculat al suïcidi per «l’única catàstrofe».
Hi ha un quadre de Klee que s’anomena Àngelus Novus. Hi veiem un àngel que sembla allunyar-se d’alguna cosa mentre la mira fixament. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales desplegades. Aquest és l’aspecte que deu tenir necessàriament l’Àngel de la Història. El seu rostre està girat cap al passat. On a nosaltres se’ns presenta una cadena d’esdeveniments, ell només hi veu una sola i única catàstrofe que no deixa d’amuntegar ruïnes damunt ruïnes, llançades als seus peus. Voldria aturar-se, despertar els morts i reparar el que s’ha destruït. Però del Paradís bufa una tempesta que se li ha enganxat a les ales, tan forta que ja no pot plegar-les. La tempesta l’empeny irresistiblement cap al futur, al qual gira l’esquena, mentre que enfront d’ell les ruïnes s’amunteguen fins al cel. Aquesta tempesta és allò que anomenem progrés.
Hi ha un quadre de Klee que s’anomena Àngelus Novus. Hi veiem un àngel que sembla allunyar-se d’alguna cosa mentre la mira fixament. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales desplegades. Aquest és l’aspecte que deu tenir necessàriament l’Àngel de la Història. El seu rostre està girat cap al passat. On a nosaltres se’ns presenta una cadena d’esdeveniments, ell només hi veu una sola i única catàstrofe que no deixa d’amuntegar ruïnes damunt ruïnes, llançades als seus peus. Voldria aturar-se, despertar els morts i reparar el que s’ha destruït. Però del Paradís bufa una tempesta que se li ha enganxat a les ales, tan forta que ja no pot plegar-les. La tempesta l’empeny irresistiblement cap al futur, al qual gira l’esquena, mentre que enfront d’ell les ruïnes s’amunteguen fins al cel. Aquesta tempesta és allò que anomenem progrés.