INDÚSTRIA I BELLESA

Per damunt de la Indústria hi ha la Bellesa
A la tripulació del veler “A. Marí” . «A favor o en contra?»
Navegàvem de Port de la Selva a cap de Creus per un mar de llegenda. Els Poemes de pedra de J. V. Foix, aglevats en el record de la mirada de Segimon Serrallonga, acumulaven bellesa sobre bellesa. Les laves petrificades dels penya-segats ens imposaven el mite de l’Incendi dels Pirineus. De sobte unes formes monstruoses van aparèixer al fons d’una cova profunda. Derelictes d’un naufragi de tramuntana, va dir algú. Algú altre, mirant-me, preguntava si no eren superbes torres d’alta tensió condemnades a convertir-se en ferralla («Doncs, què us heu fet superbes torres MAT?», El 9 Nou, 01.08.2008). Exacte, vaig dir, ferralla que algues i líquens cobriran i la mirada humana artealitzarà.
És clar, doncs, que estic en contra de la MAT si destrueix el paisatge, si malbarata l’herència que hem de traspassar a les generacions futures, si és una amenaça per a la salut i si és un negoci dels mil·lionaris i dels seus governs. Però també és clar que estic a favor de la MAT, si assegura els nostres nivells de vida, si és una infraestructura imprescindible per a la connexió energètica amb Europa, si garanteix la sostenibilitat del progrés i si estimula la solidaritat del territori. El problema, doncs, és què fer amb dues posicions enfrontades davant de magnituds que sobrepassen l’esfera individual.
Estic amb els qui diuen que el soterrament de la línia faria compatibles aquestes contradiccions, però el que és en mi, encara no conciliaria els a favor i els en contra, que se’m plantegen no només en termes econòmics, polítics, tècnics, mediambientals, sinó també en termes estètics de concòrdia pactada entre forces contràries. Quan reconeixerem la ciència i la tècnica com a font inestroncable de bellesa? Quan deixarem de pensar que la bellesa és prescindible? La bellesa del paisatge i de l’artefacte, tant com la dels sentiments i de les idees, constitueix un dels pocs components essencials de l’existència humana. Sense bellesa, la vida dels humans no és ni tan sols vida humana.
Per això no claudico davant de la capacitat destructiva de la tècnica i apel·lo a la capacitat de crear bellesa i artealitzar el paisatge. La supèrbia de les torres MAT prevaldrà inexorablement, però no supremament, perquè «el torb, l’odi i la guerra / el Canigó no el tiraran a terra; / no esbrancaran l’altívol Pirineu». El turó de Puigseslloses d’antany va ser capaç d’integrar al bell mig de la plana de Vic el dolmen, l’ermita de Sant Jordi i la desforestació de la roureda. El turó d’avui, per a sobreviure a la devastació, integra milions de caps de bestiar amb les seves granges, sitges i femers, la dessecació de les fonts, la contaminació de l’aire, l’agressió asfàltica de milions d’automòbils de l’eix transversal. Ara, crucificat pels cables d’alta tensió, el turó dels «marges i rius» i «l’ermita al cel sospesa» sobreviurà transformat per la mirada humana en la bellesa d’uns versos elegíacs o ditiràmbics, un quadre, un estudi d’impacte, una imatge fotogràfica. L’art és més fort que un paisatge moribund.
Aquest estiu la visió del viaducte de l’eix Vic-Olot sobrevolant la vall d’en Bas ha causat l’impacte contradictori esperat: sí, unirà en poc més de mitja hora Vic i Olot per Bracons, però aquell paisatge, un dels de més bellesa de Catalunya, ha caigut sacrificat al culte de la velocitat. En veure’n un reportatge fotogràfic, se m’han negat els ulls de pena, però confesso que també he sentit una fonda emoció. A desgrat meu les imatges del viaducte em descobrien la bellesa del nou paisatge de la vall d’en Bas.
Diu que preguntaven a Prometeu, que robà el foc als déus per crear la indústria, què hi ha per damunt de la indústria? I Prometeu contestava: per damunt de la indústria hi ha la bellesa.

(El 9Nou. 29.08.2008)

ESTIUEIG

L'estiueig protector de la crisi.
Hi ha mots que tenen data de caducitat. Agafeu «estiueig». Per a molta gent té un significat tan imprecís, tan llunyà, que no se’n senten concernits. Els antropòlegs n’han fet objecte d’estudi i es poden llegir articles sobre "L’estiueig a la comarca d’Osona" dins de projectes d’estudis del patrimoni etnològic de Catalunya.
Anar a estiuejar ha caigut en desús. Avui la gent va de vacances. Però les vacances soles, encara que siguin a l’estiu, no fan estiueig. A les vacances els falten ingredients essencials de l’estiueig. De vacancer, vacancier, en pot ser
tothom, d'estiuejant només una elite. Es pot anar de vacances sense estiuejar i es pot anar d'estiueig sense fer vacances. Aproximadament el que faig ara, que sóc pensionista i que ja no puc fer vacances, però puc estiuejar, si efectivament puc i en sé. El senyor Domingo, que era rendista i deia que no sabia què cosa era fer vacances, venia a estiuejar a Folgueroles.
M’hi ha fet pensar Xavier Bru de Sala, un altre estiuejant d'antany de Folgueroles, que fa consistir l’estiueig a eliminar les incomoditats, el risc i l’esforç (Cutura/s. La Vanguardia, 27.08.08). Trobo que entre els ingredients essencials de l’estiueig hi ha(via) la llarga durada, que comportava monotonia, tedi, avorriment, avui eliminats dels programes de vacances. Altrament l'estiueig autèntic crea(va) un món clos, aïllat a pagès, que feia sentir-se protegit de les ciutats, o sigui de la societat en crisi, o sigui de la crisi.
La villeggiatura, de Carlo Goldoni, una de les peces de més gràcia i de més bellesa del dramaturg venecià, guarda tancada com en un fragment d’ambre la malenconia irònica de l’estiueig, el seu regust crític, irrecuperable i tanmateix actualitzat cada estiu –com aquest de 2008– quan la crisi corresponent trasbalsa els aspirants a estiuejar.

OCELL SENSE ALES

«Sense idiomes sóc com un ocell sense ales». Ho diu el protagonista d’un conte de Txèkhov, Lliçons cares. Un home de lletres que s’adona que no sap idiomes, contracta una classe diària amb una noia francesa que es guanya la vida ensenyant francès. «És molt agradable veure joves senyoretes que saben guanyar-se el pa de cada dia. D’altra banda és molt desagradable que joves senyoretes com Alisa Osipovna no estiguin exemptes de la indigència i que també elles hagin de batre’s en la lluita per la subsistència. Uix!».

Txèkhov m’ha portat a Heidegger que deia que l’home és un «ésser per a la mort». Sigui per a la mort o per a la vida, el més interessant seria resseguir el camí per on m’hi pot haver dut. Uix! quina feinada!

VELOCÍFER/LENTÍFER

Naturalesa diabòlica de la velocitat
La creació lèxica de Goethe, velocífer, el que genera velocitat, demana el correlat lentífer, el que genera lentitud. Si fos que velocífer depèn de «velocitas» i de «Lucifer», la nova creació lèxica, lentífer, dependria de «lentitudo» i d’«Estel·lífer», així, també amb majúscula. És un suggeriment. L’àngel de la llum i l’àngel dels estels. Un àngel per a cada esfera.
Diu que un moviment mundial desafia el culte a la velocitat. Vegeu Carl Honore i el seu Elogi(o) de la lentitud, que es veu que es llegeix com un llibre d’autoajuda. Vegeu a Valors 12 les reflexions de Lluís Duch.
O sigui que el culte de la velocitat és culte negre, com ja ho va denunciar Goethe. Cosa del dimoni. El culte de la lentitud és el nou culte que desplaçarà el vell.
Lentífer contra Velocífer. Contra velocitat, lentitud.
Res a veure amb el celerífer, que és un antecedent de la bicicleta.
Tortuga contra llebre. Què ho fa que a les faules sempre guanya el bo i a la realitat el dolent? Tothom vol ser llebre.

LA MATEIXA EMOCIÓ

La mateixa emoció de la primera lectura.
My dear, these things are life.

M’ha passat poques vegades de sentir en una relectura l’emoció de la primera lectura. És el do, és la màgia d’alguns llibres excepcionals. Per això no rellegeixo gaire o, si ho faig, abandono al primer símptoma de decepció. Hi ha llibres que em fa por de tornar-hi. M’estimo més recordar-ne la primera vegada.
La plaça del Diamant no m’ha fallat mai. Sempre em torna a la lectura d’origen, al «primer matí del món». Però, per què sóc tan caut, que no goso passar del primer capítol? Em fa por avançar. I si s’ha perdut el vibrato? No és qüestió de confiança en la Rodoreda, sinó de confiança en mi. Tan viva és la ferida que se’m torna a obrir, que no voldria que la repetició me la cicatritzés mai.
M’agrada tornar a llegir com la primera vegada llibres que em van descobrir el món. Odio la frustació de segones lectures decebedores.
La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d’anar a ballar…

GOETHE/VERDAGUER

Velocífer. Estel·lífer

He trobat en una anotació meva que «velocífer» és una creació lèxica de Goethe, composta jocosament de velocitas i de Luciferus, amb el comentari que «la pitjor dissort del nostre temps és que tot va de manera “velocífera”». Però no hi devia anotar la referència i ara no sé d’on diantre ho vaig treure. Tant se val. La qüestió és una altra. La qüestió és que no em convenç gens que Goethe, per a la seva creació lèxica, no sabés que en tenia prou amb el sufix –fer, sense necessitat d’anar a llucifer, que també és un sufixat, de llum, lux, lucis, i –fer, que produeix llum, com ignífer, que produeix foc.
I encara em convenç menys que Goethe banalitzés el pitjor mal del nostre –del seu temps– recorrent simplement a la velocitat. El comentari rebaixa la creació lèxica goethiana, fent de «velocífer» un equivalent de «veloç» amb més velocitat. No és que Goethe tingui l’obligació de ser genial en tot moment, però tampoc no se li ha de rebaixar l’agudesa. No li calia inventar-se cap mot per dir que el pitjor mal de la seva època era la velocitat. Què diria de la nostra, oi?
En tot cas velocífer no vol dir veloç sinó productor, generador de velocitat, que és tota una altra cosa. El pitjor mal del nostre temps no seria, doncs, la velocitat, sinó la producció de velocitat, amb el conseqüent trencament dels ritmes del temps més enllà dels ritmes naturals, l’acceleració indefinida, la propulsió sempre sempre més enllà.

Estel·lífera és una creació lèxica de Verdaguer. Diu que la Via làctia és la rodera que el carro del sol deixà al firmament en els seus viatges per la volta estel·lífera.
Com ho són els "argentífers turons" de L'Atlàntida I,70.
Quina meravella! Crear lèxic per a crear la idea de la creació no acabada de l’univers. El món fent-se, el lèxic fent-se. El poeta creador de mots/creador de mons.
La volta estel·lífera no és, doncs, la volta estelada, plena d’estels, sinó la volta que produeix estels, que no cessa de crear noves estrelles. És la percepció expressada a la poesia «Plus Ultra» que l’univers és infinit, per tot acaba i comença, i ençà, enllà, amunt i avall, la immensitat és oberta, i a on tu veus lo desert eixams de mons formiguegen.

DONCS, QUÈ US HEU FET, SUPERBES TORRES MAT

L'amor és la més universal, la més formidable, la més misteriosa de les energies còsmiques.

Mentre sento a la ràdio partidaris i contraris de la línia de molt alta tensió MAT, la circulació per l’Eix Transversal a llevant de la Plana de Vic m’ofereix un quadre impactant de filferrades elèctriques. Un espès engraellat de cables travessa l’aire damunt un bosc de pals i torres multiformes que travessen el paisatge que va del trencant de Roda de Ter /Tavèrnoles al de Folgueroles/Sant Julià de Vilatorta/Riudeperes. Qui ha plantat aquests gegants metàl·lics, transportadors d’energia elèctrica, okupes del territori on abans «marges i rius, pinsans i caderneres» transportaven energia natural?
El passavolant se n’allunya sense més històries. El coneixedor de la terra, si no és mesell, sent una punyida al pit que li fa preguntar-se si calia. Calia crucificar més aquests paratges al cor de la plana de Vic? Calia amenaçar l’energia simbòlica transmesa pel poeta de Folgueroles Jacint Verdaguer o el novel·lista de Roda de Ter Emili Teixidor? L’un va carregar de símbols romàntics les ermites de Sant Jordi i de Sant Francesc s’hi moria, la font de Pou de Vida i la font del Desmai, can Tona de Riudeperes i el dolmen de Puigseslloses. L’altre, a la novel·la Pa negre, va reconstruir l’escenari de la postguerra franquista sobre aquest rodal, on el món industrial de les fàbriques del Ter confluïa amb el món rural de les masies de can Soca i de can Pa negre, de Sant Tomàs dels frares, de la Novíssima i la Calvaria.
Plorar la pèrdua del patrimoni natural és tan romàntic com celebrar el progrés que el perd. Quan el ferrocarril arribava a Vic, Verdaguer sentia el desencís del paisatge desforestat que convertia «la roureda ombrosa i solitària» en camps de raves i farratge. «Doncs, què us feu fet, superbes abadies?», exclamava davant dels monestirs esfondrats del Pirineu, relíquies d’un poder teocràtic irreversible. Quan l’electrificació esclatà a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, se sentia com «un pal de telègraf» transmissor de l’optimisme del Montseny que proclamava que «la raça catalana mai fou tan viva».
En una de les poesies de La fàbrica Miquel Martí i Pol diu que «no serviria de res / tornar a penjar les flors» que les dones penjaven al costat de les contínues, perquè els fessin companyia, i que han sacrificat a les exigències de més productivitat. «El progrés, diuen, és irreversible», conclou cruelment la poesia. Però també és irreversible la nostàlgia, que encara no han prohibit, com és irreversible l’energia d’alta tensió simbòlica acumulada pel poeta d’Estimada Marta. Desencisos de paisatges desolats, estusiasmes de progrés.
Mentre m’allunyo de l’Eix la ràdio diu que al món hi ha 1.600 milions de persones sense accés a l'electricitat i que la propera gran crisi global serà l'energètica. De l’impacte de les torres de MAT sobre l’entorn me’n queda la idea que aquí no ens hi juguem només l’aire condicionat, la hipoteca o el model d’auto de cadascú, sinó el model de societat que volem ser. I no només el model econòmic, basat en la dependència del consum d’energia elèctrica que no produïm, sinó també el model humà, basat en la creació d’energia simbòlica accessible a tothom.
No són energies incompatibles. Les sento confluir en el meu imaginari, mentre em ve a la memòria Mercè Rodoreda dient que, segons Teilhard de Chardin, l’amor és la més universal, la més formidable, la més misteriosa de les energies còsmiques. Sento la mediació dels símbols, mentre m’adono que el pas per l’Eix Transversal m’ha descobert una insospitada línia electricoliterària entre ermites tancades i fonts eixutes, torres elèctriques i cables de molt alta tensió. En un món globalitzat, presoner d’ell mateix en la immensa gàbia de cables visibles o invisibles, només els creadors/transmissors d’energia simbòlica poden aconseguir que l’energia elèctrica, tan humana, esdevingui més humana. Només la mirada d’ells ens pot ajudar a veure que la bellesa d’una roureda, d’un camp de raves o d’una retícula de cables elèctrics no ens és hostil, sinó amiga, a més de necessària. En espera que un dia algú clami: «Doncs, què us heu fet, superbes torres MAT?». (Publicat a El 9 Nou, 01.08.2008)