diumenge, 3 d’agost de 2008

GOETHE/VERDAGUER

Velocífer. Estel·lífer
He trobat en una anotació meva que «velocífer» és una creació lèxica de Goethe, composta jocosament de velocitas i de Luciferus, amb el comentari que «la pitjor dissort del nostre temps és que tot va de manera “velocífera”». Però no hi devia anotar la referència i ara no sé d’on diantre ho vaig treure. Tant se val. La qüestió és una altra. La qüestió és que no em convenç gens que Goethe, per a la seva creació lèxica, no sabés que en tenia prou amb el sufix –fer, sense necessitat d’anar a llucifer, que també és un sufixat, de llum, lux, lucis, i –fer, que produeix llum, com ignífer, que produeix foc.
I encara em convenç menys que Goethe banalitzés el pitjor mal del nostre –del seu temps– recorrent simplement a la velocitat. El comentari rebaixa la creació lèxica goethiana, fent de «velocífer» un equivalent de «veloç» amb més velocitat. No és que Goethe tingui l’obligació de ser genial en tot moment, però tampoc no se li ha de rebaixar l’agudesa. No li calia inventar-se cap mot per dir que el pitjor mal de la seva època era la velocitat. Què diria de la nostra, oi?
En tot cas velocífer no vol dir veloç sinó productor, generador de velocitat, que és tota una altra cosa. El pitjor mal del nostre temps no seria, doncs, la velocitat, sinó la producció de velocitat, amb el conseqüent trencament dels ritmes del temps més enllà dels ritmes naturals, l’acceleració indefinida, la propulsió sempre sempre més enllà.

Estel·lífera és una creació lèxica de Verdaguer. Diu que la Via làctia és la rodera que el carro del sol deixà al firmament en els seus viatges per la volta estel·lífera.
Com ho són els "argentífers turons" de L'Atlàntida I,70.
Quina meravella! Crear lèxic per a crear la idea de la creació no acabada de l’univers. El món fent-se, el lèxic fent-se. El poeta creador de mots/creador de mons.
La volta estel·lífera no és, doncs, la volta estelada, plena d’estels, sinó la volta que produeix estels, que no cessa de crear noves estrelles. És la percepció expressada a la poesia «Plus Ultra» que l’univers és infinit, per tot acaba i comença, i ençà, enllà, amunt i avall, la immensitat és oberta, i a on tu veus lo desert eixams de mons formiguegen.