divendres, 1 d’agost de 2008

DONCS, QUÈ US HEU FET, SUPERBES TORRES MAT

L'amor és la més universal, la més formidable, la més misteriosa de les energies còsmiques.
Mentre sento a la ràdio partidaris i contraris de la línia de molt alta tensió MAT, la circulació per l’Eix Transversal a llevant de la Plana de Vic m’ofereix un quadre impactant de filferrades elèctriques. Un espès engraellat de cables travessa l’aire damunt un bosc de pals i torres multiformes que travessen el paisatge que va del trencant de Roda de Ter /Tavèrnoles al de Folgueroles/Sant Julià de Vilatorta/Riudeperes. Qui ha plantat aquests gegants metàl·lics, transportadors d’energia elèctrica, okupes del territori on abans «marges i rius, pinsans i caderneres» transportaven energia natural?
El passavolant se n’allunya sense més històries. El coneixedor de la terra, si no és mesell, sent una punyida al pit que li fa preguntar-se si calia. Calia crucificar més aquests paratges al cor de la plana de Vic? Calia amenaçar l’energia simbòlica transmesa pel poeta de Folgueroles Jacint Verdaguer o el novel·lista de Roda de Ter Emili Teixidor? L’un va carregar de símbols romàntics les ermites de Sant Jordi i de Sant Francesc s’hi moria, la font de Pou de Vida i la font del Desmai, can Tona de Riudeperes i el dolmen de Puigseslloses. L’altre, a la novel·la Pa negre, va reconstruir l’escenari de la postguerra franquista sobre aquest rodal, on el món industrial de les fàbriques del Ter confluïa amb el món rural de les masies de can Soca i de can Pa negre, de Sant Tomàs dels frares, de la Novíssima i la Calvaria.
Plorar la pèrdua del patrimoni natural és tan romàntic com celebrar el progrés que el perd. Quan el ferrocarril arribava a Vic, Verdaguer sentia el desencís del paisatge desforestat que convertia «la roureda ombrosa i solitària» en camps de raves i farratge. «Doncs, què us feu fet, superbes abadies?», exclamava davant dels monestirs esfondrats del Pirineu, relíquies d’un poder teocràtic irreversible. Quan l’electrificació esclatà a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, se sentia com «un pal de telègraf» transmissor de l’optimisme del Montseny que proclamava que «la raça catalana mai fou tan viva».
En una de les poesies de La fàbrica Miquel Martí i Pol diu que «no serviria de res / tornar a penjar les flors» que les dones penjaven al costat de les contínues, perquè els fessin companyia, i que han sacrificat a les exigències de més productivitat. «El progrés, diuen, és irreversible», conclou cruelment la poesia. Però també és irreversible la nostàlgia, que encara no han prohibit, com és irreversible l’energia d’alta tensió simbòlica acumulada pel poeta d’Estimada Marta. Desencisos de paisatges desolats, estusiasmes de progrés.
Mentre m’allunyo de l’Eix la ràdio diu que al món hi ha 1.600 milions de persones sense accés a l'electricitat i que la propera gran crisi global serà l'energètica. De l’impacte de les torres de MAT sobre l’entorn me’n queda la idea que aquí no ens hi juguem només l’aire condicionat, la hipoteca o el model d’auto de cadascú, sinó el model de societat que volem ser. I no només el model econòmic, basat en la dependència del consum d’energia elèctrica que no produïm, sinó també el model humà, basat en la creació d’energia simbòlica accessible a tothom.
No són energies incompatibles. Les sento confluir en el meu imaginari, mentre em ve a la memòria Mercè Rodoreda dient que, segons Teilhard de Chardin, l’amor és la més universal, la més formidable, la més misteriosa de les energies còsmiques. Sento la mediació dels símbols, mentre m’adono que el pas per l’Eix Transversal m’ha descobert una insospitada línia electricoliterària entre ermites tancades i fonts eixutes, torres elèctriques i cables de molt alta tensió. En un món globalitzat, presoner d’ell mateix en la immensa gàbia de cables visibles o invisibles, només els creadors/transmissors d’energia simbòlica poden aconseguir que l’energia elèctrica, tan humana, esdevingui més humana. Només la mirada d’ells ens pot ajudar a veure que la bellesa d’una roureda, d’un camp de raves o d’una retícula de cables elèctrics no ens és hostil, sinó amiga, a més de necessària. En espera que un dia algú clami: «Doncs, què us heu fet, superbes torres MAT?». (Publicat a El 9 Nou, 01.08.2008)