My dear, these things are life.
M’ha passat poques vegades de sentir en una relectura l’emoció de la primera lectura. És el do, és la màgia d’alguns llibres excepcionals. Per això no rellegeixo gaire o, si ho faig, abandono al primer símptoma de decepció. Hi ha llibres que em fa por de tornar-hi. M’estimo més recordar-ne la primera vegada.
La plaça del Diamant no m’ha fallat mai. Sempre em torna a la lectura d’origen, al «primer matí del món». Però, per què sóc tan caut, que no goso passar del primer capítol? Em fa por avançar. I si s’ha perdut el vibrato? No és qüestió de confiança en la Rodoreda, sinó de confiança en mi. Tan viva és la ferida que se’m torna a obrir, que no voldria que la repetició me la cicatritzés mai.
M’agrada tornar a llegir com la primera vegada llibres que em van descobrir el món. Odio la frustació de segones lectures decebedores.
La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d’anar a ballar…
