El diari que dèiem l’altre dia té, això sí, el do de l’oportunitat. Suara s’embrancava amb la langue de bois, expressió francesa d’equivalència difícil, però de fàcil traducció: xerrameca, bla-bla-bla, estereotips, evasives, retòrica barata, parlar per no callar. És la llengua atribuïda als polítics en general i als polítics populars i populistes en particular. La classe mediàtica n’és experta i l’entrevista és el gènere preferit de periodistes i estrelles de l’esport per a omplir paper de preguntes i respostes buides. També en són experts els caps de govern i els jutges que els han d’entrevistar, que no interrogar, com si fossin en un tribunal, però sense acusat ni acusador, sinó nomé fent-ho veure, com en una tertúlia de vells amics que es respecten els silencis i els tabús.
Sempre deu ser difícil de renunciar a la langue de bois –mantenir l’expressió en francès és una bona opció–, en especial per a qui escriu entre practicants a sou que en són mestres experts, tant, que no sabrien escriure d’una altra manera, ni que levitessin. Difícil i ja impossible quan «la llengua de llenya de cremar» ha fet oblidar que l’originalitat va més cara
