dilluns, 22 de desembre de 2014

UN CONCERT D’ARPA M’HA PERFUMAT NADAL




Un concert d’arpa m’ha perfumat Nadal.
Quan la bellesa t’espera sense que l’esperis, és com si se t’endugués dues vegades i et deixés flotant més a les seves atmosferes. Ah! si Brecht ho sentia! Mals temps per a la lírica, diria dels temps d’ara com ho havia dit dels seus. Però és el fet que un concert d’arpa m’ha perfumat les festes de Nadal. 

Era diumenge 14 de desembre al Museu de laMúsica de Barcelona, convidat pel seu director Jaume Ayats. No sabia gaire de què anava la cosa, més enllà que es tractava d’una arpista i musicòloga italiana que havia descobert  la poesia de Verdaguer L’arpa, aquella tan colpidora del músic ambulant d’Itàlia que Verdaguer recordava d’un dia que, infant, la mare el portà a l’ermita de la Damunt sobre Folgueroles i la Plana de Vic i s’escaigué que un arpista rodamón, a canvi d’unes monedes, tocà una música que l’encisà, mentre el sol es ponia a l’horitzó a la ratlla del Pedraforca i la bellesa de les serres de la Pàtria el commovia fins a veure-hi la Musa de la Llengua Catalana a qui consagrava la seva vida predestinada a la Poesia. «Com que amb aquesta poesia de L’arpa has encapçalat la teva antologia Pàtries, de poesies de Verdaguer, podries venir, perquè et podria interessar i a ella, a l'arpista, també, que vinguis.»

I vaig anar-hi. Érem a la Sala de Teclats plena de gent. Dues arpes i un orgue antic de fons. Encara no sabia gaire què s’hi faria i de sobte tot s’aclareix. Em trobo en un concert, «Les arpes napolitanes», tot un concert i més que un concert, que l’arpista Mara Galassi introdueix amb una breu notícia sobre  la seva descoberta dels versos de Verdaguer i la seva recerca de la música que el poeta de Folgueroles degué escoltar d’infant al peu de l’ermita de la Damunt a mitjan segle XIX. La música que els arpistes rodamons de Nàpols feien sonar  pels països del nord de la Mediterrània, la mateixa música que ella ens oferiria enllaçant els sons de la seva arpa amb els de les arpes que segles enrere ja havien sonat en aquesta terra. I encara més: la soprano Anaïs Oliveras no sols hi posava la veu de les peces musicals cantades, sinó que dient els versos de Verdaguer, els feia sonar com si fossin les cordes de l’arpa de la poesia catalana, aquella que sentí d’infant a l’ermita de la Damunt, mentre veia el sol que es colgava enmig de flames a l’horitzó del Pirineu, a la ratlla del Pedraforca. 


I aquells arpegis i aquells versos encara m'acompanyen. Tots aquests dies n'he sentit la bellesa perfumada, flotant, i m'hi abandono en estones de mentider ensomni.