Un concert d’arpa m’ha perfumat Nadal.
Quan la bellesa t’espera sense que l’esperis,
és com si se t’endugués dues vegades i et deixés flotant més a les seves
atmosferes. Ah! si Brecht ho sentia! Mals temps per a la lírica,
diria dels temps d’ara com ho havia dit dels seus. Però és el fet que un
concert d’arpa m’ha perfumat les festes de Nadal.
Era diumenge 14 de desembre al Museu de laMúsica de Barcelona, convidat pel seu director Jaume Ayats. No sabia gaire de
què anava la cosa, més enllà que es tractava d’una arpista i musicòloga
italiana que havia descobert la poesia de Verdaguer L’arpa, aquella
tan colpidora del músic ambulant d’Itàlia que Verdaguer recordava d’un dia que,
infant, la mare el portà a l’ermita de la Damunt sobre Folgueroles i la Plana
de Vic i s’escaigué que un arpista rodamón, a canvi d’unes monedes, tocà una
música que l’encisà, mentre el sol es ponia a l’horitzó a la ratlla del
Pedraforca i la bellesa de les serres de la Pàtria el commovia fins a veure-hi
la Musa de la Llengua Catalana a qui consagrava la seva vida predestinada a la
Poesia. «Com que amb aquesta poesia de L’arpa has encapçalat
la teva antologia Pàtries, de poesies de Verdaguer, podries venir, perquè et
podria interessar i a ella, a l'arpista, també, que vinguis.»
I vaig anar-hi. Érem a la Sala de Teclats
plena de gent. Dues arpes i un orgue antic de fons. Encara no sabia gaire què
s’hi faria i de sobte tot s’aclareix. Em trobo en un concert, «Les arpes
napolitanes», tot un concert i més que un concert, que l’arpista Mara Galassi introdueix amb una breu notícia sobre la seva descoberta
dels versos de Verdaguer i la seva recerca de la música que el poeta de
Folgueroles degué escoltar d’infant al peu de l’ermita de la Damunt a mitjan segle
XIX. La música que els arpistes rodamons de Nàpols feien sonar pels
països del nord de la Mediterrània, la mateixa música que ella ens oferiria
enllaçant els sons de la seva arpa amb els de les arpes que segles enrere ja
havien sonat en aquesta terra. I encara més: la soprano Anaïs Oliveras no sols
hi posava la veu de les peces musicals cantades, sinó que dient els versos de
Verdaguer, els feia sonar com si fossin les cordes de l’arpa de la poesia
catalana, aquella que sentí d’infant a l’ermita de la Damunt, mentre veia el
sol que es colgava enmig de flames a l’horitzó del Pirineu, a la ratlla del
Pedraforca.
I aquells arpegis i aquells versos encara
m'acompanyen. Tots aquests dies n'he sentit la bellesa perfumada, flotant, i
m'hi abandono en estones de mentider ensomni.
