TORNO DE VEURE LA NIT DE LA PURÍSSIMA

Des de primera fila, als marjals del camí de dalt, «olivareda amunt». Gràcies, poeta, de fer-nos-hi veure l’infinit, encara que no sigui blau, sinó grisenc. L’espectacle no decep mai. Avui la volta del cel, sembla com si la tramuntana l’hagués esbandida tot el dia expressament, per tal que a l’hora convinguda de caure la nit, les estrelles fossin més brillants i titil·lessin –per dir-ho com Josep Pla– en el punt just. Han fet l’entrada convinguda. Primer n’hi havia quatre, una per cada punt cardinal i per aquest ordre, llevant, migdia, tramuntana i ponent. No estic segur de quin nom porten, aquests quatre estels. Tant se val. Hi ha un nom per a cadascú, com hi ha algú per a cada nom en aquesta Nit de la Puríssima.

He esperat que entrés a escena la lluna que ahir vaig veure fer el ple. S'ha fet negra nit. L’esperava recolzat en una alzina surera que el vent sacsejava i li feia fer com uns gemecs. M’ha semblat que la protagonista de la nit de la Puríssima trigava més del que li tocava a aparèixer a escena. Quan el vent i el fred em convencien d’abandonar l’espera, una ratlla, una simple ratlla de llum ha sortit a l’horitzó. Era ella. Primer amb parsimònia, després amb celeritat, la lluna del cel de la nit de la Puríssima ha entrat en escena. Llavors l’estelada ha baixat un punt o un punt i mig la seva lluminositat i la volta del cel s’ha anat il·luminant de celístia com es mig il·lumina la volta romànica de Boada, quan el sol d’hivern bat a l'era del voltant.

Torno a casa mirant com la lluna s’alça escarxofada cel amunt i preguntant-me qui més es pregunta, en aquesta nit de la Puríssima de 2014, per què l’infinit no és blau. Qui sap si la volta del cel s’il·lumina de celístia com ho fa la volta romànica que dóna el nom a Boada, aquí, on també comença i acaba l’univers.