CEMENTIRI DELS MOROS

Feia temps que no pujava al Cementiri dels Moros, altrament dit el Dolmen de Puig Roig, del terme de Torrent d’Empordà, a la Forest de Boada, altrament dita la Muntanya Seca. Fa un dia de sol d’hivern amb tramuntaneta. M’hi he arribat a la tarda pel camí de la carena del mig, tot sol, acompanyat de mimateix i de la remor del vent a les altes capçades dels pins escabellats (dit sigui sense imitar Fabra a qui li sortien versos als exemples d´ús dels mots del diccionari, com aquell que fa: Semblant a la capçada d’un pi descomunal. O és un alexandrí de Verdaguer?).

La solitud de mi mateix em porta a can Peirot, ahir, dinant en companyia (Ton, Miquel, Francesc), amb ganes de futur que cap carta de restaurant no ens pot satisfer. De tornada del Cementiri dels Moros em revé a la memòria la pregunta de Joseba Sarrionandia Som com moros dins la boira? Sí, afirma el nacionalisme espanyol, sou moros, que vol dir dominats. Fins quan? El nacionalisme espanyol ens hi ha posat i no pas ell ens en traurà. La clau és a les llistes, una o més d’una.

El sol ja és post i per entre l’arbreda comencen de pampalluguejar els llums de Torroella fins a l’Estartit en línia recta sota el Montgrí. La silueta de les Medes encara emergeix de l’horitzó en la grisor que esborra la ratlla del mar. I de sobte la lluna. No me l’esperava, aquesta lluna que hauria buscat més avall cap al sud. I no, enfilant-se cel amunt del mar de la badia de Pals, més rotunda que el sol que suara veia pondre’s a la banda de ponent, aquesta lluna fa el ple avui, ara.

En uns instants la foscor s’empara de l’espai i s’encén arreu la lluminària elèctrica. Passo arran de l’olivar de can Barrull i trobo els dos Joseps que carreguen caixes d’olives acabades de collir. Aquí, exactament aquí, les Gavarres s’ajauen al seu últim contrafort nordoriental i aquí acaben i recomencen dies com el d’avui, d’un sol net i lluna plena, d’un aire esbandit per la tramuntana que alena sense bufar. Dies en què els altres festegen la Constitució llur, mentre els uns festegem que som un dia més a prop de la tramuntanada que una o més d’una llista s’endurà la boira que ens fa «moros», sinònim de dominats.