Pàgines

dilluns, 1 de desembre de 2014

TOTHOM TÉ UN VIATGE QUE LI VA CANVIAR LA VIDA




 













El meu va ser a l’estiu de 1961, quan una estada planejada de tres setmanes a Alemanya es va allargar un any, va continuar amb intermitències tres anys més i encara avui manté fils de continuïtat. Aquell viatge va decidir la meva vida i segurament la vida d’algú altre d’allà i d’aquí. Sense aquell viatge-«viratge» els meus Bildungsjahre, els meus anys de formació m’haurien portat cap a un futur ben diferent.   

M’ho ha recordat, posant-m’ho de cop davant dels ulls, Sigmaringen, títol i emblema del llibre d’històriaficció de Pierre Assouline que aquests dies llegeixen amics meus a qui els sembla recordar que la meva aventura germànica va passar per la ciutat de Sigmaringen. Em pregunten què, doncs, se m’havia perdut en aquella remota ciutat-castell dels Hohenzollern, ran del Danubi, entre la Selva Negra i el llac de Constança. Aquella enclau medieval, excepcionalment catòlic, en plena Suàbia luterana, entre Baden i Würtemberg,  que el periodista cultural francès Pierre Assouline ha reconstruït com a escenari d’un dels episodis finals de la II Guerra Mundial: aquí, a Sigmaringen, Hitler l’any 1944 va instal·lar el govern titella francès del general Pétain, amb uns milers d’adeptes, l’escriptor Céline entre ells, abans que els aliats acabessin l’alliberament de França i es repartissin l’Alemanya ocupada.

Doncs, sí, aquí va començar el viatge-viratge que em canviaria la vida. Sigmaringen va ser la meva porta d’entrada al que en diem l’Europa Central i es va convertir en punt de referència permanent de la meva aventura viatgera, quan Europa es refeia de la catàstrofe bèl·lica, però consentia i/o sostenia l’opressió de Franco. A l’agost de 1961, quan vaig arribar a l’estació de Sigmaringen, després de dos dies i una nit de tren, era fosc i no sabia a quin racó de món arribava, però me’n vaig assabentar l’endemà mateix, en sentir al noticiari en francès, que a Berlin els soviètics russos de Kruschef, enfrontats amb els nord-americans de Kennedy, havien començat d’aixecar una paret de blocs de formigó que dividiria Berlin, Europa i el món durant més d’un quart de segle. Llavors vaig descobrir que havia anat a parar a la zona francesa de l’Alemanya vençuda, ocupada tot just feia setze anys i amb les ferides encara no cicatritzades.

Quan feia cinquanta anys de l’aixecament del Mur de Berlin vaig escriure el post La barbera de Pfullendorf, on evocava aquest meu viatge iniciàtic a Alemanya i el lligava als amics Antoni Pous i Ramon Cotrina que m’hi varen seguir. Avui, quan acabem de celebrar la caiguda del Mur, el lligo als amics vigatans que m’hi varen precedir, Ramon Pou i, en especial, a Ramon Sala, que és de qui vaig rebre la «invitació al viatge» i qui m’esperava a l’estació de tren de Sigmaringen per a portar-me a Wald, on ell m’acollia. Era tard, ja fosc. L’auto deixava enrere la silueta fantasmal del castell a la ratlla de l’horitzó. La visió superava tot el que m’havia imaginat quan travessava França i Suïssa i més amunt, nord enllà, d’on diuen que ve la llum. L’amic no era gaire loquaç i, en preguntar-li què era Sigmaringen, aquella ciutat de castell de llegenda on havia arribat,   em va dir que ja tindria temps de fer-hi visites, i, en passar per Messkirch, em va dir: —un dia anirem a veure en Heidegger, que viu aquí. El seu pare era el sagristà campaner de la parròquia catòlica. —Però, i Sigmaringen?—, vaig insistir jo. —Diuen que hi va venir el general Prim a buscar rei. Ja hi tornarem. Hi ha l’exèrcit francès. Els francesos de Hitler i de Franco varen fer-ne l’últim refugi a l’acabament de la guerra. Ara hi ha els francesos del general De Gaulle—.      

Fou així com vaig arribar a Sigmaringen, al sud d’Alemanya, on no se m’havia perdut res, sinó que hi seguia la crida del viatge  que canvia la vida. Un viatge sense retorn, convertit en experiència de ruptura, passada entre Wald, amb la seva Escola Internat de noies, regida per monges benedictines, i Tübingen, amb  la seva Universitat, el seu poeta Hölderlin i el seu model de ciutat de tres components: mercat, catedral i universitat.  

A l’entremig Sigmaringen, un nom lligat a la història catalana del general Prim i Prats, que hi vingué a oferir, sense èxit, la corona del regne de les Espanyes a Leopold d’Hohenzollern. L’episodi d’una època decisiva per als catalans, que esperem un Assouline que en faci l’obra d’història-ficció  que es mereix.  I encara, a l’entremig de Wald i Sigmaringen, la vila natal de Heidegger, Messkirch, on el filòsof purgava en la semiocultació els seus entusiasmes de rector de la Universitat de Friburg que exalçava el nazisme.

És una evidència: sense aquell viatge que començà a la ciutat-castell ran del Danubi acabat de néixer a les valls de la Selva Negra, la meva vida hauria estat una altra.  Els estudis, els sentiments, les idees i les aspiracions que han conformat la meva visió del món, la meva Weltanschaung, no comencen pas però sí que prenen forma en el meu aterratge de 1961 a la Suàbia de Sigmaringen vora el Danubi, a Wald i  Stetten am Kalten Mark, Ulm, Messkirch i Tübingen.