diumenge, 23 de novembre de 2014

L’ENRIQUETA DE CAN BARRULL




Acaba de trucar en Josep Barrull, de Sant Feliu de Boada, que avui al dematí s’ha mort l’Enriqueta, la seva dona, a l’Hospital de Palamós, on era ingressada de fa setmanes.  Tenia setanta-tres anys i estava malalta de quists al fetge i als òrgans circumdants que, pel que deien, no es podien extirpar. Li produïen un gran ofec, li havien malmès un ronyó i necessitava diàlisi tres vegades a la setmana. Molt coratjosa, havia volgut que li traguessin el ronyó amb l’esperança d’un trasplantament. L’operació empitjorà el mal. El cap de setmana del 10-11 d’octubre encara es va enfilar amb penes i treballs a l’escala del cobert a buscar les patates que li compràvem. Havia anat, però, al dinar popular d’homenatge als vells i es queixava de cansament. Era l’última vegada que la veuríem.

La primera vegada que la vàrem veure era l’estiu de fa quaranta anys, el 1974, i també estava enfilada descarregant bales de palla del carro que amb el seu sogre, en Joan Garcia, portaven del camp acabat de segar. La sogra, la Maria, era la mestressa del mas i en va portar el  pòndol fins que als vuitanta anys el va traspassar a l’Enriqueta i al seu home, en Josep, que treballava fora de casa amb tractors i camions i més tard de conductor d’autocars que el varen portar a córrer tot Europa.

Quaranta anys enrere, nosaltres –els mestres, que ens diuen– acabàvem d’arribar a la casa del davant de casa seva, can Barrull,  al carrer d’Extramurs. Els fills de l’Enriqueta, la Maria Rosa i en Josep, encara anaven a estudi. Avui, el noi, casat i emmainadat, amb la dona –tots dos empleats fora de casa–  i amb les filles, que estudien a la Universitat, porten una arriada casa de turisme rural, sense deixar les terres. Mentre en Josep gran, després de jubilar-se, s’ha dedicat a ampliar l’olivar amb centenars d’oliveres noves i fer oli amb un trull d’última generació.

Quaranta anys fan una època històrica. Tenim fotografies de les quatre generacions de can Barrull de Sant Feliu de Boada que marquen el nostre pas per aquest racó del Baix Empordà. –Quina sort! Trobar aquesta casa!–, ens han dit sempre els amics i sempre els repliquem: –la sort és haver trobat la casa del davant, amb els veïns de can Barrull–.    Quaranta anys enrere aquests indrets que no són a primera línia de mar es trobaven encara en un estat preturístic, que vol dir arcaic i pagès, amb tot l’encant del primitivisme rural i amb tot el cost dels retards tecnològics de l’aigua, la llum, l’asfalt. Encara hi havia pagesos i pageses.

A l’Enriqueta, filla d’una pagesia de Matajudaica, de Casavells, i establerta de jove, mestressa, mare, àvia, a la pagesia de can Barrull de Sant Feliu de Boada  li ha tocat de viure el canvi més fondo i alhora  espectacular de les últimes dècades del seu país. Del nostre país. D’un estadi de civilització encara arcaica ha passat a l’ultramodernor desorientada dels moments actuals del fenomen que anomenem crisi.

Demà anirem a acompanyar en Josep, la Maria Rosa i en Santi i l’Eva, en Josep i la Maria Carme, la Marta i la Maria a l’enterrament de l’Enriqueta Figueras de can Barrull. El cementiri de Boada, al peu de les Gavarres de la Bisbal, des d’on es domina el pla de Pals fins al mar de les Illes Medes i del Montgrí, i des d’on s’estén el pla de l’Empordanet més arcaic d’Ullastret amb el muntanyam del Canigó de fons, és un lloc on fa bo de reposar i de retrobar-hi els qui es moren i els qui no es moren mai, perquè hi han deixat el bo i millor del que els fa humans.