Pàgines

dimecres, 27 d’agost de 2014

DE CONFESSIONS





De tornada de comprar el diari a Pals, m’aturo a collir alocs per a fer-ne un ram. Sempre m’ha atret l’estranya flor dels alocs, d’un blau lilós tan intens, que destaca en els marges i les motes frescals de les rieres i que aquest estiu fred i plujós s’ha avançat a la tardor, que és quan li toca de florir. Com que no sóc de marina, és una planta que no forma part dels meus coneixements botànics patrimonials, que vénen bàsicament de la Plana de Vic i de les Guilleries. La primera notícia em sembla que em ve de versos de Salvador Espriu, del Maresme, que parlen de les altes tanques d’alocs i canyars de Sinera.

Fet el ram, amb més voluntat que traça, ho confesso, reprenc l’anotació començada ahir sobre la confessió de Jordi Pujol, a partir d’un altra confessió, de Joan B. Culla: Quan ja ha passat un mes d’aquell infaust 25 de juliol, he de confessar que segueixo sense entendre res.

Em resulta una de les coses paradoxalment més clarificadores que es poden llegir aquests dies sobre l’estranya confessió de Jordi Pujol, a propòsit de la qual Culla fa al seu torn la pròpia confessió a l’Ara d’avui 24 de juliol. I em pregunto: si Culla no entén què hagi passat (fortuna oculta de Pujol a l’estranger, amassada per cobdícia, i autoinculpació per a salvar alguns dels seus fills), com tot plegat no ha de resultar encara més difícil d’entendre als qui no hem tractat el personatge com ell l’ha tractat ni coneixem el clavegueram de l’Estat espanyol com el coneix ell, professor d’Història contemporània! 

No cal afegir-hi un altre enigma? El que és jo no entenc sota quina pressió el penedit Pujol va fer aquesta confessió pública transcendental per a ell i per al país. Fa tot l’efecte d’un cop de sangs. Ira és trista passió, que deia el clàssic. Sembla extreta de les confessions pentecostals   que en els anys cinquanta del segle passat arribaven d’Amèrica via Mallorca en els anomenats “Cursillos de Cristandat” o “De colores”, on els dirigents arrencaven confessions públiques de pobres penedits que, incapaços de resistir la pressió psicològica del grup, acabaven confessant pecats inconfessables.

En quines circumstàncies Pujol va escriure i publicar un text que es veu dictat o escrit a raig, precipitadament, sense deixar-lo reposar ni fer-lo revisar a fons per ningú? El secretari-redactor de les seves memòries Manuel Cuyàs també ho ha percebut amb estranyesa. Pujol, posat a escriure, en sap més i, posat a escriure un document històric –com ell mateix devia prou percebre quan l’escrivia–, com és que es deixés endur per la precipitació? 

Verdaguer també va començar les seves confessions-acusacions amb un «Comunicat» escandalós a la premsa, adreçat a la gent honrada de Barcelona que em coneix. Però en va fer la introducció als articles En Defensa pròpia, una de les obres més impressionants de la seva obra, a més d’una de les imprescindibles de la prosa catalana moderna.

Arribat aquí, veig que al correu de l’ordinador m’ha entrat una carta del president Jordi Pujol, datada l’11 d’agost, per a agrair-me, en breu resposta, el meu article en forma de carta oberta que va publicar el 9Nou.  És ell, és ben bé ell, el Pujol de sempre, i ho celebro.

I em deixo emportar per un altre article, el de Francesc Serés a El País d’avui, Yo, usted, Pujol, nosotros y ellos,  que m’acaba d’assenyalar la Carlota i que acaba amb un final críptic,  Pujol no deja de ser nuestro reflejo, que, paradoxalment, em produeix la sensació de començar, tot just però a la fi començar d’entendre-hi alguna cosa.

I torno a les confessions i retrobo la fulgurant entrada de Rousseau a les seves: M’he mostrat tal com vaig ser; menyspreable i vil quan ho vaig ser; bo, generós, sublim quan ho he estat; he ensenyat el meu interior tal com l’has vist tu mateix, Ésser Etern. Reuneix al meu voltant la innombrable multitud dels meus semblants; que cadascun d’ells descobreixi el seu cor als peus del teu tron amb la mateixa sinceritat; i després que un de sol et digui, si gosa: vaig ser millor que aquest home. 

La trobo copiada a la presentació de febrer de 2008 de les Memòries. Història d’una convicció (1930-1980) on Jordi Pujol diu, abans de confessar un error i entonar un mea culpa per haver comprat la revista Destino a Josep Vergés, que «els llibres de memòries s’han fet per deixar bé el protagonista».