dimecres, 30 d’octubre de 2013

ANY ESPRIU 2013.




Verdaguer, sobirà poeta, martiritzat per la gent del seu mateix país, perseguit sense treva, abandonat en la misèria. (Diari ARA de 27 d’octubre 2013).

Frase rotunda, que vol dir completa i terminant. Frase rodona, que vol dir que res no hi fa defecte. Sense context. En quina obra d'Espriu es troba? Quan la va escriure? Segurament que el context li faria perdre rotunditat. Comença a dalt de tot, sobirà poeta, que vol dir que està per damunt de tots els altres i, a desgrat que sembli acabar a baix de tot, en el mot final, la misèria, la frase té una embranzida que no para de pujar fins a tancar-se en la contundència del nom inicial, Verdaguer, nou lletres per a tres sons, invocatiu.

Frase sense verb personal, però amb tres participis passius seguits, martiritzat, perseguit, abandonat, com un triple martelleig, cada cop de martell amb un complement: el primer porta explícit el subjecte del verb, és la gent del seu mateix país qui ha martiritzat el “sobirà poeta”; el segon és un complement modal, ha estat perseguit sense treva; i el tercer és local, ha estat abandonat en la misèria. El subjecte actiu del segon i del tercer verb se sobreentén que és el mateix que el del primer: la gent del seu mateix país és qui ha martiritzat Verdaguer, l’ha perseguit sense treva i l’ha abandonat en la misèria.

L’anteposició de l’adjectiu al nom, sobirà poeta, és característica d’Espriu i val a dir que li ha reportat moltes reserves crítiques.  Aquí, però, no és el cas d’una anteposició «a la castellana» ni d’un epítet vulgar. Verdaguer no és sobirà poeta a la manera com és negra «la negra nit» o blanca «la blanca neu». Aquí es tracta d’una invocació. L'adjectiu anteposat forma un tot amb el nom. És un qualificatiu del «poeta», anteposat com hi solen anar els adjectius en les invocacions i les pregàries o en les inscripcions.

La frase és lapidària, solemnement invocatòria. Per això figura en el meu panteó imaginari, on figuren grans noms d’homes i dones del meu país, el mateix país de la gent que va martiritzar, perseguir sense treva i abandonar en la misèria el seu sobirà poeta.

Ara que al cap de més de cent anys apareix ben editat el seu poema La Pomerola. Primavera, rebutjat pels Jocs Florals de 1896, segurament que la gent del seu país no el martiritzarà, ni el perseguirà sense treva ni l’abandonarà en la misèria. És el sobirà poema del seu sobirà poeta.