dijous, 7 de novembre de 2013

DE TORNADA DE GRÈCIA






De tornada del viatge a Grècia m’esperava Sòfocles. Primer potser perquè durant els dies passats a Atenes el punt de referència de l’hotel on ens allotjàvem era el carrer Sòfocles. Però sobretot perquè allà, a mesura que els ulls se m’omplien d’imatges de llum, més de les que podia el cor entomar, anava creixent en mi la necessitat de llegir Sòfocles. De rellegir-lo com l’havia llegit la primera vegada, quan llegia els poetes abans de perdre la innocència literària. Quan Sòfocles se m’adreçava des de la veu d’Antígona passada per la de Carles Riba en el llibre que Antoni Pous em va deixar i no l’hi vaig tornar mai, Sòfocles: Les dones de Traquis. Antígona, en l’edició de la Bernat Metge de 1951. Un llibre que a Grècia em va emergir del fons de la meva biblioteca mental i em va crear el desig de rellegir-lo. Estava segur de trobar-hi l’enllaç entre el viatge que acabàvem de fer a Atenes i el projecte d’Universitat humanista, per dir-ho d’una manera potser pretensiosa, dels qui portem marques fundacionals de la Universitat de Vic. No pas les marques de què, fa uns dies, ens parlava brillantment el professor de San Eugenio a la lliçó inaugural del curs 2013-14, sinó aquelles altres marques, les que deixa en els humans l’aposta de viure humanament en la tradició de l’Humanisme.

Per això, si abans d’anar a Grècia, m’havia encès el poema de Verdaguer Grècia i Judea, llegit per Segimon Serrallonga, que un dia de fa trenta anys ens va ensenyar a Llegir els clàssics amb Riba a la lliçó inaugural de 1883-84,  ara, en tornar de Grècia, em reprenia el foc de Sòfocles, un dels més grans poetes que han existit. El viatge a Grècia em va crear un buit que de bon primer no sabia d’on venia fins que vaig identificar-lo. Sòfocles, aquell Sòfocles de les descobertes juvenils que duren tota la vida,  era allò que em mancava de tornada de Grècia i vaig córrer a retrobar-lo en el llibre mateix que porta la signatura de l’amic, la seva marca humana.

Com m’hi he tornat a reconèixer!  La vintena de pàgines electritzants de Riba sobre la vida i l’obra de Sòcrates i el seu sentit general em tornen als temps que les llegia en un país derrotat, però no vençut, on imaginava reprendre el fil de la paideia antiga i estudiar grec i alemany per a poder llegir Sòfocles i l’obra de Werner Jäger, citada per Riba, Paideia. Die Formung des griechischen Menschen, de la qual encara avui em sedueix aquesta Formung, un mot que, més enllà d’educació i aprenentatge, té a veure amb les formes que serveixen per a con-formar la personalitat. ¡Com em va impressionar i com m’impressiona avui la sentència de Sòfocles parlant dels seus personatges a qui li retreia que no eren reals: «Jo faig els homes com han d’ésser, i Eurípides com són!».

També, doncs, nosaltres crearíem les formes ideals que conformarien els joves estudiants universitaris com havien d’ésser i no pas com són. I em veia contribuir a «afirmar un ideal d’humanitat que passava de les figuracions dels poetes als mètodes i a les normes dels educadors». Però el que em commovia i encara em commou avui, quan ja mes jeux sont faits, és que  la paideia sigui a l’enforcall de la persona, allà on conflueixen cos i esperit, natura i ànima, tal i com els atenesos del segle de Pèricles comprengueren i els atenesos de tots els temps i de tot el món han continuat comprenent i tal i com els nostres humanistes han comprès: que la idea del que sigui educació com a forma harmònica no es pugui separar de la poesia.

Per això encara m’emociona la lectura de Riba/Sòfocles quan exalça «l’ideal humanístic de tota una tradició que es perfà en l’època de Pèricles per a transcendir-se en Plató», l’ideal humanístic que amb les seves Elegies de Bierville ens convencia de transmetre en temps adversos. O m’emociono rellegint que Sòfocles, que va viure més de noranta anys de cap a cap del segle de l’immortal missatge d’Atenes, escrivia a la seva darrera obra, pòstuma, Edip a Colonos, «un elogi amorós, inoblidable, del poblet que l’havia vist néixer: el blanc Colonos, sobre la Via Sagrada d’Eleusis. Un montícul pelat és avui el que en temps del poeta era un turonet cobert d’oliveres, de llorers, de vinya, on cantava tot un món alat de rossinyols; però encara des d’allí la vista abraça millor que d’enlloc l’esplendor d’Atenes i la seva Acròpolis, amb el mar imperial més enllà».      

En ple jet lag del viatge, no pas transoceànic sinó transepocal a la Grècia del somni, ara som a l’Empordà petit a passar els dies de castanyada, amb en Víctor i la Carlota, que celebra sant i aniversari (per molts anys!), i la Susanne, que ha passat per Mallorca i s’entorna a Suïssa, mentre esperem junts que a la fi se’n vagi l’estiu i vingui la tardor. Mentrestant pujo al Pedró de Pals i, tancant els ulls, em trobo també al meu turonet original per a deixar-me fascinar, ni que sigui uns instants, per l’esplendor del meu país que em té lligat a Grècia i al seu missatge immortal de viure no pas com és sinó com ha d’ésser, independent.