De tornada del
viatge a Grècia m’esperava Sòfocles. Primer potser perquè durant els dies
passats a Atenes el punt de referència de l’hotel on ens allotjàvem era el
carrer Sòfocles. Però sobretot perquè allà, a mesura que els ulls se m’omplien
d’imatges de llum, més de les que podia el cor entomar, anava creixent en mi la
necessitat de llegir Sòfocles. De rellegir-lo com l’havia llegit la primera
vegada, quan llegia els poetes abans de perdre la innocència literària. Quan
Sòfocles se m’adreçava des de la veu d’Antígona
passada per la de Carles Riba en el llibre que Antoni Pous em va deixar i
no l’hi vaig tornar mai, Sòfocles: Les dones de Traquis. Antígona, en l’edició
de la Bernat Metge de 1951. Un llibre que a Grècia em va emergir del fons de la
meva biblioteca mental i em va crear el desig de rellegir-lo. Estava segur de
trobar-hi l’enllaç entre el viatge que acabàvem de fer a Atenes i el projecte
d’Universitat humanista, per dir-ho d’una manera potser pretensiosa, dels qui portem
marques fundacionals de la Universitat de Vic. No pas les marques de què, fa
uns dies, ens parlava brillantment el professor de San Eugenio a la lliçó
inaugural del curs 2013-14, sinó aquelles altres marques, les que deixa en els
humans l’aposta de viure humanament en la tradició de l’Humanisme.
Per això, si abans
d’anar a Grècia, m’havia encès el poema de Verdaguer Grècia i Judea, llegit per Segimon Serrallonga, que un dia de fa
trenta anys ens va ensenyar a Llegir els
clàssics amb Riba a la lliçó inaugural de 1883-84, ara, en tornar de Grècia, em reprenia el foc
de Sòfocles, un dels més grans poetes que han existit. El viatge a Grècia em va
crear un buit que de bon primer no sabia d’on venia fins que vaig
identificar-lo. Sòfocles, aquell Sòfocles de les descobertes juvenils que duren
tota la vida, era allò que em mancava de
tornada de Grècia i vaig córrer a retrobar-lo en el llibre mateix que porta la
signatura de l’amic, la seva marca humana.
Com m’hi he tornat a
reconèixer! La vintena de pàgines
electritzants de Riba sobre la vida i l’obra de Sòcrates i el seu sentit
general em tornen als temps que les llegia en un país derrotat, però no vençut,
on imaginava reprendre el fil de la paideia
antiga i estudiar grec i alemany per a poder llegir Sòfocles i l’obra de Werner
Jäger, citada per Riba, Paideia. Die
Formung des griechischen Menschen, de la qual encara avui em sedueix
aquesta Formung, un mot que, més
enllà d’educació i aprenentatge, té a veure amb les formes que serveixen per a
con-formar la personalitat. ¡Com em va impressionar i com m’impressiona avui la
sentència de Sòfocles parlant dels seus personatges a qui li retreia que no
eren reals: «Jo faig els homes com han d’ésser, i Eurípides com són!».
També, doncs,
nosaltres crearíem les formes ideals que conformarien els joves estudiants
universitaris com havien d’ésser i no pas com són. I em veia contribuir a
«afirmar un ideal d’humanitat que passava de les figuracions dels poetes als
mètodes i a les normes dels educadors». Però el que em commovia i encara em
commou avui, quan ja mes jeux sont faits,
és que la paideia sigui a l’enforcall de la persona, allà on conflueixen cos
i esperit, natura i ànima, tal i com els atenesos del segle de Pèricles
comprengueren i els atenesos de tots els temps i de tot el món han continuat
comprenent i tal i com els nostres humanistes han comprès: que la idea del que
sigui educació com a forma harmònica no es pugui separar de la poesia.
Per això encara
m’emociona la lectura de Riba/Sòfocles quan exalça «l’ideal humanístic de tota
una tradició que es perfà en l’època de Pèricles per a transcendir-se en
Plató», l’ideal humanístic que amb les seves Elegies de Bierville ens convencia de transmetre en temps adversos.
O m’emociono rellegint que Sòfocles, que va viure més de noranta anys de cap a
cap del segle de l’immortal missatge d’Atenes, escrivia a la seva darrera obra,
pòstuma, Edip a Colonos, «un elogi
amorós, inoblidable, del poblet que l’havia vist néixer: el blanc Colonos,
sobre la Via Sagrada d’Eleusis. Un montícul pelat és avui el que en temps del
poeta era un turonet cobert d’oliveres, de llorers, de vinya, on cantava tot un món alat de rossinyols; però
encara des d’allí la vista abraça millor que d’enlloc l’esplendor d’Atenes i la
seva Acròpolis, amb el mar imperial més enllà».