No m’ho acabo de creure. Tinc el llibre de Verdaguer La Pomerola. Primavera a les mans, el sospeso, el premo, el palpo, el giro de la coberta a la contracoberta, n’escruto el llom, el contrallom, el guillotinat. El goig que en sento em fa sospirar. Em pregunto si l’alenada de perfum que me n’arriba no és de tinta fresca sinó de pomera florida. Sí, sembla de pomerola, com la que de jove Verdaguer esnifà a la masia de can Tona al bell mig de la Plana de Vic. Com la que esnifà el Verdaguer envellit i arrecerat de l’exclusió social dels Penitents de Vallcarca contemplant com s’agitava als seus peus la Barcelona modernista i wagneriana, anarquista i burgesa, cosmopolita i desespanyolitzada que entrava al segle XX. Continuar llegint.Publicat a El 9Nou (15.11.13) diumenge, 17 de novembre del 2013
ESNIFAR POMEROLA
No m’ho acabo de creure. Tinc el llibre de Verdaguer La Pomerola. Primavera a les mans, el sospeso, el premo, el palpo, el giro de la coberta a la contracoberta, n’escruto el llom, el contrallom, el guillotinat. El goig que en sento em fa sospirar. Em pregunto si l’alenada de perfum que me n’arriba no és de tinta fresca sinó de pomera florida. Sí, sembla de pomerola, com la que de jove Verdaguer esnifà a la masia de can Tona al bell mig de la Plana de Vic. Com la que esnifà el Verdaguer envellit i arrecerat de l’exclusió social dels Penitents de Vallcarca contemplant com s’agitava als seus peus la Barcelona modernista i wagneriana, anarquista i burgesa, cosmopolita i desespanyolitzada que entrava al segle XX. Continuar llegint.Publicat a El 9Nou (15.11.13) 