Espriu transparent/opac. Amb Agustí Pons al
Casino de Vic, convidats per Biel Barnils, sessió del Club de Lectura sobre la
biografia Espriu Transparent. Li
etzibo, per començar la conversa, que Espriu té més opacitat que transparència,
que justament amb la seva obra i amb les seves relacions socials es construí
una closca de protecció per a evitar la
claredat i moure’s en l’obscuritat o en la penombra. La seva filosofia, la seva
religió, la seva ideologia filosòfica i política, la seva sexualitat, la seva
misogínia, el seu aïllament social, el seu pessimisme, el seu estil i les seves
preferències literàries són tot de capes espesses amb què va protegir idees i
creences. L’Agustí sosté que no, que Espriu no enganya mai, que diu el que fa i
fa el que diu. Que el seu maitre à penser
és Oswald Spengler, l’historiador i filòsof alemany que, després de votar el
partit de Hitler, se n’apartà el 1933
pel seu antisemitisme. No pas Hegel, la
filosofia del qual culmina l’idealisme alemany alhora que genera el nazisme i
el marxisme totalitarista. Espriu era un antimarxista radical.
Evitem d’embrancar-nos en el debat filosòfic
i l’Agustí Pons aclareix que el veritable mentor d’Espriu era Bosch i Gimpera,
prehistoriador i rector de la Universitat de Barcelona, l’autèntica Universitat
Autònoma de Catalunya a la dècada de 1930. L’aspecte poc conegut és que Espriu
a la Universitat s’imposà per la seva potència de pensament, la seva
superioritat d’escriptor. «Manava. Estava acostumat a manar». L’obra dels
primers anys trenta és decisiva i rupturista. Després, la revolució i la guerra
van capgirar la seva trajectòria. Li replico que l’any 1959, després de morir
Carles Riba, prematurament, Espriu s’imposà amb La pell de brau i la Primera
història d’Ester gràcies als crítics del «realisme històric». Pons replica
que sí, que Espriu és l’autèntic successor de Carles Riba, però que això no vol
pas dir ni continuador ni opositor ni suplantador. L’autèntic successor és
simplement aquell que desbanca l’antecessor.
Li llegeixo la carta en què Espriu, en ocasió
del retorn de Tarradellas, denigra sense pietat els catalans perdedors de la
guerra del 1936-39 i els fa responsables de la derrota de Catalunya. Que si
volen tornar, que tornin, deia, però d’un a un i en silenci. Que si el país ha
resistit no és gràcies a ells, que cridaven des de fora sense arriscar res,
sinó als quatre intel·lectuals com ell, Espriu, que s’havien quedat a salvar
els mots. Aquí el biògraf retreu la marca deixada en Espriu per Arenys/Sinera,
els fets de la revolució de 1936, la militància falangista del seu germà,
però evitem tots dos d’entrar en més
consideracions.
I passem, sense
aprofundir-hi, per altres qüestions que planteja la biografia d’Espriu com són
el seu agnosticisme, la seva sexualitat, la seva amistat amb Rossello-Pòrcel,
la seva mística o la seva cabalística. Tampoc no hi ha temps d’abordar el per
què Espriu deixà tan radicalment de banda els seus estudis i la carrera
universitària i es refugià en un despatx de passant al servei d’un notari i
després del seu germà metge. Com un altre Kafka. Escriptor autoreduït a
escrivent. Alhora, però, no pas com Kafka, autor de grans novel·les com El Castell o El Judici, mentre que Espriu no ha deixat la gran novel·la que els
crítics li reclamaven i el país necessitava perquè el català fos més reconegut
internacionalment.
Sí, potser sí, que Espriu és transparent.
Però llavors, convenim, és la transparència dels vels: amaguen tant com
revelen. La transparència espriuana no és unívoca, sinó canviant com la lluna,
amb fases ocultes i regions que resten en la penombra. I amb l’Agustí Pons ens
embranquem sobre el gènere biogràfic, sobre les exigències de la biografia
acadèmica, que exigeix profudió de notes a peu de pàgina, com més notes millor,
sobre els grans biògrafs i el gènere biogràfic. Li pregunto si no creu que els
grans models de biografia a la cultura occidental són l’Odissea, la Defensa de
Sòcrates i els Evangelis.
Ulisses, Sòcrates, Jesús. Però els Evangelis al capdamunt. Quatre biografies
canòniques stricto sensu de quatre
presumptes contemporanis, Mateu, Marc, Lluc i Joan, més centenars de biografies
d’evangelistes apòcrifs. També surt Plutarc, el gran mestre clàssic. De fet
Agustí Pons és el biògraf català més productiu i més reconegut. Diu que el que
vol és tenir lectors, fer-se llegir. S’ha especialitzat a biografiar
escriptors: Joan Triadú, Nèstor Lujan,
Pere Calders, Maria Aurèlia Campmany, perquè són personatges que li han
interessat.
L’Agustí, que té ràpid el punt d’inflamació,
s’inflama amb la idea dels Evangelis com a biografies fundacionals del
Cristianisme i de l’Odissea, de l’Humanisme. Ell admira Stephan Zweig, la seva Maria Antonieta, i en fa una defensa
aferrissada enfront de l’oblit a què el va condemnar la crítica després de la
II Guerra Mundial. I li dic que el panorama alemany europeu de la Guerra Freda
era dominat per Thomas Mann a una banda i Bertold Brecht a l’altra i que als anys
1960, quan jo era a Tübingen, m’havia de fer perdonar en certs ambients
universitaris que llegís i traduís els meus autors, Kafka i Hölderlin i Hesse,
alhora que Ernst Bloch, el filòsof d’El
Principi Esperança. I li recordo que Espriu va rebre el Premi Montaigne de
la Universitat de Tübingen l’any 1971 gràcies a la promoció que en feia el
Lector de Català Antoni Pous, molt crític, d’altra banda, de l’Espriu poeta, a
qui atribuïa metafòricament «veu de falset». I lamentem que Espriu ara compta
com el primer dels set «espanyols» distingits amb el premi Montaigne per la
seva contribució a Europa, l’últim dels quals és el periodista Pedro J. Ramírez
el 2006.
No tenim pas temps de repassar totes les
opacitats de les transparències d’Espriu. I, per tancar la sessió, li recordo
que, a més de biògraf, és poeta, que vaig ser el primer editor dels seus
versos, Cossos i fets, en un llunyà 1977, i li demano que em deixi
llegir «Metàfora», un dels darrers poemes que ha publicat. I continuem la sessió del Club de Lectura
sopant al Casino amb en Biel Barnils i en Ton Granero. Surt el recull de Retrats
contemporanis que li vàrem publicar a EUMO l’any 1991 i la portada de Deu daus d’en Ton i de l’amistat de
l’Agustí amb en Ramon Barnils, el pare d’en Biel. A hores d’ara Agustí Pons és
el biògraf català més productiu. I segurament el millor. I a més un gran
conversador. Confessa que ell és periodista, bàsicament periodista, format a
les redaccions de diaris on començà a catorze anys, perquè a catorze anys va
descobrir que escriure al diari era l’única cosa que sabia fer per guanyar-se
la vida. I que si escriu, és per això, com un altre fa de taxista. Escriu per
guanyar-se un sou. Si no cobra, no escriu. Com una pulsió. I no entén els qui
escriuen blogs i dietaris, encara que després els publiquin. I diu: «ah!, per
cert, que tu, Ricard, escrius un blog, oi?». I li dic que sí i que tampoc no
entenc perquè ho faig.
