Pàgines

dijous, 12 de gener de 2012

L'HOME DE L'ESTEL

Mentre a començaments d’any em dedicava a covar el refredat i a les lectures a la vora del foc, l’amic Jaume Puntí, anticipant-se’m a la proposta de crear un espai per a rellegistes, m’escrivia que ell es dedica fa temps a les relectures, perquè hi ha llibres que no es cansa de llegir. Com ara Aquell verd anglès, de Carles Pi i Sunyer, que «tinc sempre a l’abast», hi afegeix. I me’n regalava un fragment: L´home que fa volar l´estel cabdella el fil que va tornant-lo a terra amb la melangia del qui es resigna a plegar damunt la realitat de la vida les il.lusions ambicioses i voladores de la joventut.

Sí, senyor. Això és una tirada de bon llegir i rellegir. Cabdellar el fil de l’estel per fer-lo tornar a terra és una bella metàfora de saber envellir. Mentre cabdelles fil, hi ha estel. Quan el cabdella algú altre o no el cabdella ningú, l’estel es perd en l’espai o cau estavellat.

Seria també metàfora de rellegir? I rellegir seria al seu torn metàfora de la repetició infinita en l’oblit? Ja m’estaria bé, si llegir «la realitat de la vida» abans ha significat descabdellar el fil i inflar l’estel amb les il·lusions ambicioses i voladores de la joventut. Com les que encara volen, Jaume, en l’estel que vàrem inflar a Vic. La teva relectura ha resultat premonitòria. L’home que fa volar l’estel m’ha acompanyat tot el dia, avui que faig setantacinc anys, sense melangia ni resignació, només amb un punt de recança pels estels que no volen més amunt, perquè el fil curteja.