Algú ha alçat el cap llegint el que escrivia aquí el 26 d’agost sobre «alçar el cap llegint» i m’escriu un correu lacònic per fer-me notar un possible error.
Qui, que no sigui un extravagant, un maniàtic de l'exactitud o un addicte al correu electrònic, pot perdre temps a puntualitzar així? De bon primer em disposo a contestar-li que segurament té raó, si no fos que potser a Àustria, en aquella època, cobraven indistintament en marcs o en xílings. Després penso que no s’ho val de contestar un correu que m’arriba com un spam. Però, en anar a llençar-lo a la paperera, m’adono que s’acomiada «cordialment» i signa amb el nom d’un amic d’aquells temps, tan antic i tan oblidat en els plecs de la meva memòria com la factura d’Innsbruck. Ara sóc jo que alço el cap i em frego els ulls. M’oblido del correu i de la factura i la mirada se me'n va cap un horitzó perdut. Hi reconec un dels amics més amics de la primera jovenesa, company de les primeres incursions fora del niu de Vic, quan esperàvem les vacances d’estiu anhelant de travessar la ratlla d’aquell Pirineu que ens encerclava. Una glopada de records m’ennuega. Érem a la Bretanya de França l’estiu de la Guerra del Sinaí o del Canal de Suez i ens barallàvem per fer classes de castellà a una noieta de qui a canvi rebíem les seves de francès. Ell devia ser proàrab, jo era proisraelià. Llegíem a La question juive de Sartre aquell acudit del francès que es va deixar estafar per un pelleter jueu i que sempre més va odiar els jueus en comptes d'odiar els pelleters. I així anar-hi anant. Qui va aprendre més de qui? Però un dia ens vam allunyar fins a perdre’ns.
Rellegeixo el seu correu i penso que fa ell. Li contesto que deu tenir raó en això de la moneda, que m’alegro que el meu bloc l’hagi connectat i que desitjaria que la connexió tingués continuïtat. I en té.
També llegir un bloc a vegades fa alçar el cap. D'altres fa escriure un correu i fa contestar-lo.
