Pàgines

divendres, 26 d’agost de 2011

ALÇAR EL CAP LLEGINT

Els llibres també fan alçar el cap quan, girant full, escometen el lector amb un subratllat, un retall de paper, una estampa, un punt de llibre. Els llibres reposats anys a les lleixes acostumen a sorprendre amb troballes arqueològiques plenes d’invitacions a la memòria. Per més que l’argument sigui interessant, salta la llebre en forma d’apunt, de vestigi documental, i s’enduu el lector cap a un argument nou.

M’acaba de passar amb el volum Situations, III de Jean-Paul Sartre. Me n’interessaven les pàgines sobre Nova York i l’educació americana, escrites l’any 1945. Les volia confrontar amb les de Josep Pla a Week-End (d’estiu) a New York, escrites deu anys més tard. El llibre de Sartre ja és en si mateix testimoni arqueològic d’un temps colgat de runes. Publicat per Gallimard el 1949 sota l’anagrama nrf, de la Nouvelle Revue Française, encara porta aquella borra que delata el seu estat original d’intons. Hi ha una etiqueta de la llibreria Àncora y Delfín amb la seva adreça de la Diagonal de Barcelona, quan no se’n deia Avinguda Diagonal sinó que portava el nom nefand de l’innominable.

Busco el capítol Individualisme et conformisme aux États Unis i em salta un retall de paper amb la data “4 de març”, un mot illegible i un altre que sembla dir “Lincoln”. Alço el cap i m’oblido de Sartre, de l’incipit del seu assaig, "Je savais bien que j’aimerais New-York […] Però no sabia que hi hagués per a l’Europeu acabat de desembarcar-hi un “mal de New York”, talment com hi ha un mal de mar, un mal de l’aire, un mal de muntanya».

Com que l’autògraf és d’Antoni Pous, inconfusiblement, vaig a la portadella i hi trobo un “1964” amb un interrogant de lletra meva. El llibre devia comprar-lo en Toni i deixar-me’l o donar-me’l, potser quan érem a Alemanya i compartíem llibres i més coses. Regiro els fulls de llibre i llavors en surt la troballa: una Rechnung, factura a nom meu de 141 (DM) marcs alemanys, d’una "Pension Elisabeth", d’Innsbruck, per tres nits del 20 al 23 de novembre de 1964.

És com un flaix que m’encega. La llum blanca se’m confon amb la blancor de la neu que cobria la ciutat i la vall d'Innsbruck aquells dies d'entrada a l'hivern. No sols alço el cap de la lectura. M’oblido del llibre, de Sartre, de Nova York, d’en Pous. Tanco els ulls, intento de penetrar la claror del flaix i a poc a poc se’m dibuixa, borrosa però amb perfils definits, la imatge que em va portar a Innsbruck en aquell «viatge d’hivern» de 1964, que no vaig pas oblidar, sinó «hivernar», amb l’esperança que un dia es transformaria en bellesa el dolor d’aquella ferida. Obro els ulls, deso a l’atzar entre els fulls del llibre de Sartre la factura de la pensió Elisabeth d’Innsbruck i tanco el meu Winterreise en el plec corresponent de la memòria. A poc a poc abaixo el cap i torno a la lectura de Situations, III, però ara a les darreres pàgines, dedicades a La recherche de l'Absolu a partir de les escultures de Giacometti i del mòbils de Calder.