El Viatge d’hivern m’arriba avui de Fontclara. Ens fan visita els amics veïns Teia i Miquel Desclot. La visita no és de compliment ni de rutina. Té confidència.
Un cop tancada la confidència, val a dir que amb l’auguri favorable a la causa capuletta, l’amic ens regala la traducció del Winterreise, acabada d’enllestir per al concert de dimarts passat del Festival de Músiques de Torroella.
Mai no havia sentit la calidesa d’aquesta fredor d’estiu que fa tres dies em portava a Innsbruck i em torna, passant per Schubert, a l’hivern del viatger solitari enfebrat d’amor i glaçat de desamor.
Jo, foraster arribava / i foraster me’n vaig… El món és ara ombrívol, / tots els camins, nevats.
La música de Schubert fa com la neu: cobreix de bellesa el dolor. O com la màgia del cant en aquest vespre d’agost al jardí amb els amics de Fontclara, quan els versos de Wilhelm Müller/Miquel Desclot sonen com si sortissin de l’arpa del músic errant a qui els viatgers demanem:
Bon vell de rondalla, / faré amb tu el camí? / Quan canti els meus versos, / sonaràs per mi?
Sonarà, segur, per tu i per ella, Miquel. Música de vers travessada de música de cant. El vers sonarà. Música sobre música en un estiu de viatge d’hivern, quan a la matinada ens sorprèn el banc de boira que s'alça del mar i cobreix la plana fins a Fontclara, fins a Boada, fins als versos compartits, commusicats.
