En Jaume, que és de Pals, no para d’exclamar: «Quina riquesa! Quina reserva de vida! Quin mar d’aigua dolça!». La seva percepció economicista del paisatge em fa pensar en el seu conterrani de Llofriu, Josep Pla, quan se sentia fascinat per la bellesa del paisatge com a paisatge, però ho dissimulava manifestant interès per les collites, les vessanes i la producció agrícola. La bellesa d’aquests llacs artificials al cor de les Guilleries remet inevitablement a l’aridesa d’aquest país mediterrani que bé ha de fer l’agost sobrepoblant-se de turistes de platja i regant hortes, deveses, fruiterars i arrossars, abans d’abocar l’aigua del Ter al mar de l’Estartit.
A cada nou replà del camí reapareix la massa líquida, immòbil, d’un verd fosc negrenc, pastós. A mesura que avancem s’enfonsa i s’eleva, entra i surt dels meandres, es va estrenyent al fons de les gorges, fins que a la capçalera, al peu de la presa de Sau, la travessem per un pont i reprenem l’ascensió cap a l’embassament de dalt. Dinem davant del caputxó del campanar que sobresurt al bell mig de l’aigua embassada, amb els cingles de Savassona de teló de fons i els de Tavertet i Rupit a l’esquena.
A la tarda tornem a Susqueda repetint el camí, Ter avall sense Ter. El sol peta de biaix damunt la superfície de l’aigua que es trenca com un mirall en milers de petites ones formades pel vent que puja del congost. Quan arribem, el capvespre cau de sobte, però la llum de tarda es reanima tan bon punt sortim al Pasteral. Hem fet tota la ruta «sens veure persona nada». Ningú, absolutament ningú ni a peu ni a cavall ni a motor. Ni caminants ni pescadors ni caçadors ni cicloturistes. Quines solituds! Diu que la companyia elèctrica «conserva» en mal estat el camí perquè no hi passi gent. Estem cansats, però orgullosos de la feta.
Tant a l’anada com a la tornada, davant l’aparició espectral de l’església ruinosa de Querós a l’altra banda de l’embassament m’ha revingut un àlbum d’imatges de l’adolescència. Són de l’estada a l’hostal del Molí de Querós que vaig fer amb el pare a l’acabament d’un estiu com aquest, abans que els pantans existissin. Era una trobada d’oncles i cosins Bertrana. Tenien un petit salt d’aigua i una turbina que feia anar una serradora de rabassa de bruc. Convertien la rabassa en carracs de fer pipes de fumar i els exportaven a Dinamarca. La imatge dels deu o dotze «rabassaires» quan tornaven a entrada de fosc, descarregaven el sac de rabasses de bruc, els el pesaven i pagaven a tant el quilo, sopaven, bevien vi calent i es posaven a jugar a cartes, escopir i renegar, és la imatge més viva que me n’ha quedat. Al costat de la del pare tornant de caçar amb dues perdius penjades al sarró i la de l’oncle Pere posant encordes de pescar anguiles, aquí, en el meandre que feia el Ter al voltant d’aquest illot, davant l’església, un tros avall del pont que ara no veiem, colgat d’aigua.
Tota la família de la banda de la mare, els Bertrana, venim de les Guilleries profundes, colgades sota aquestes masses d’aigua que avui la meva memòria ha remogut, quan hi passava de cicloturista i que ara, de tornada de l’excursió, se’m tornen imatges retrobades, com sortides d’un negatiu de revelat de fotos. Les dedico amb gratitud als companys de l’aventura. Tan singular, que ja no repetirem. Tan plena, que no ens l’acabarem.