L’altra manera de llegir és alçant el cap. Llegeixes, llegeixes, i de sobte has de parar. T’hi quedes. T’ha atrapat un pensament, una al·lusió, una reminiscència. Involuntàriament aixeques la vista de la pàgina i et trobes lluny del llibre. Com si descobrissis un nou horitzó i alcessis la mirada i et posessis la mà de visera. Algú o alguna cosa et reclama l’atenció. No és, doncs, com la intriga, que et fa córrer per arribar al final. El llibre que et fa alçar el cap també t’atreu a continuar endavant la lectura, però fent parades. Vas llegint, llegint, i de sobte, òndia!, què diu! Quin golàs! Quina carícia! Quina subtilesa! Quina gosadia!
Diu que els llibres que llegim alçant el cap són els millors i que no tenen gènere predeterminat. Poden ser de ficció o de realitat, de poesia o de ciència. A mi em passa que un llibre em fa alçar el cap, quan de sobte la frase, en vers o en prosa, es torna com un mirall i m’hi veig. Un fragment de mi mateix hi miralleja. Com si el llibre es tornés un riu i l’aigua que hi corre es fa tan clara que s’hi reflecteix algun aspecte que em sembla meu. Narcís? Diria que no, és una altra cosa: és l’escriptor que en sap. En els mirallets del riu de l’escriptura hi ha llançat l’ham que m’ha atrapat. Llavors, abans d'anar endavant, alço el cap un o més d'un instant.
