Tornar a escola en ple estiu no és tornar a escola. El començament de curs demana tardor. Ni que sigui un pressentiment de tardor en la caiguda de la primera fulla esgrogueïda o en la llum groga del sol de tarda. Per contra, enguany la canícula s’ha desplaçat de juliol-agost cap a setembre i els termòmetres s’enfilen a valors impropis del clima mediterrani habitual, que és on devien obrir fa molts centenars d’anys les primeres escoles conegudes i on les fulles encara cauen a la tardor.
Un retorn a l’escola relaxat demana un punt de frescor al dematí i al vespre, flors tardanes als jardins i sobretot la caiguda de les primeres fulles. Que és el que passava quan les escoles obrien a primers d’octubre i sentíem un punt de tristesa flotar a l’aire. Que de pressa havia fugit l’estiu! Sentíem recança per tot el que no havia passat i havíem imaginat que passaria.
Quan començar el curs volia dir tornar a l’internat lluny de casa, la tristor tardoral s'avançava i ho impregnava tot. No era tornar a escola, sinó marxar lluny de casa. Un any, dels vuit germans que érem, vàrem marxar-ne cinc, quan començaven de caure les fulles. El gran anava a fer el soldat a Barcelona, el segon anava al Col·legi de la Salle de Manlleu, dues germanes les portaven a Barcelona, a casa l’àvia i l’oncle capellà, perquè anessin al col·legi de monges; i a mi em portaven a l’internat del seminari de La Gleva. Abans de separar-nos ja ens enyoràvem. Amb la germana més pròxima fèiem les paus després de renyir tot l’estiu, ens tornàvem cosons i ens prometíem que ens escriuríem moltes cartes.
Alexandre Ballester, que és mestre, m’ha recordat tot això en la seva poesia «Inici de curs». Des de l’altra banda, però, la del mestre que a cada curs emprèn una nova navegació per a la qual invoca els versos immensos d’Homer sobre la generació de les fulles, imatge de la successió de les generacions dels humans.
Inici de curs
Com la generació de les fulles, és igual la dels homes.
Les fulles, el vent les escampa per terra; i el bosc verdeja,
i en fa créixer d'altres, quan la primavera arriba.
Igual les generacions dels homes: l'una creix, l'altra s'acaba.
HOMER, Ilíada, VI, 146-149 (trad. Jaume Pòrtules)
Em refaig i em construïsc,
m'alce i em reconec:
un nou curs comença
i s’imposa l’àrdua tasca d'alçar
de nou l'edifici.
Desaprendrem els camins,
prepararem les motxilles:
una llibreta buida,
il·lusió encuriosida
i una travessia per horitzó.
La terra ferma ens fa l’adéu,
despullat de tot, m’embarque sol,
veuré crèixer nou fullam.
En mar per l’etern esdevenir, un curs.
Onades i vents, sigueu-me favorables!
Comença el curs amb molta calor i amb la trompeteria habitual de les «novetats», sempre les mateixes, que les autoritats educatives de torn anuncien sobre els canvis de calendari. Tan bé que aniria amb un decret d’una ratlla que digués: El curs començarà quan caiguin les primeres fulles de la tardor.
