AIGUA SOBRE AIGUA

Aigua sobre aigua en aquest dia de juliol insòlitament plujós i fred, rebel al calendari convencional. La pluja desplega vels boirosos que semblen fer emergir la vall de Sau del fons de les aigües de l’embassament. Com si el Sau d’abans enyorés de veure els cingles que el flanquegen i s’hi projecten. Els espadats de Tavertet a la banda del Collsacabra i els de la Roca del Migdia a la cornisa de Savassona. Parets desafiants i pretensioses de franges roges i blanques, presoneres del mirall de les aigües que empresonen. El verd aspre, guiller de Guilleries, es dilueix en un verd aqüós d’aigües immòbils. La tofa esponjosa del bosc es vessa damunt els llavis de la riba de l’estany i s’enfila rost amunt pels esqueis. No hi ha cel. No hi ha paisatge. Hi ha el baf primordial. L’abans de tot. L’abans del no-res.

Ens ha portat a Sau el pretext d’un dinar que ens teníem emparaulat amb ma germana de Vic. «Anem a Sau?», hem dit. «Hi veníem de petits en aquesta època. Hi farà de bon enyorar-se». No és només l’atzar ni la improvisació que ens hi ha guiat. És el pondus íntim, la càrrega de les vivències d’infantesa aquí, al fons d’aquestes aigües inquietants on hi havia el Molí de Sau, la casa familiar de la mare, dels avis, dels avis dels avis, posseïts i posseïdors d’aquest esvoranc que obre el riu en cerca del mar. D’aquí va emergir la mare, una de les vuit branques Bertrana que es varen establir Ter amunt i Ter avall. Aquí, un dia de juliol de fa anys, atemorida per la rebel·lió del fonamentalisme cristià que es va «alçar» contra la democràcia, hi arribava la mare en cerca de refugi, amb els seus cinc fills i amb el sisè a la panxa. «Jo era la que feia quatre i tu el de la panxa de la mare. A estones em portaven a coll la mainadera o un dels grans. Recordo on dormíem i que se sentia la remor de l’aigua de la resclosa». «Jo també me’n recordo, de la remor de l’aigua d’abans de néixer».

Aquí, al fons d’aquesta vall submergida, un dia de juliol de fa setanta-cinc anys, van trobar els cadàvers dels amos del Molí de Sau. Un militar s’havia declarat en guerra contra la democràcia i la nació catalana i va mobilitzar tots els monstres. Com el monstre noruec, fonamentalista cristià, que «es declara en guerra contra la democràcia» en aquests dies de juliol de 2011, plujosos i freds també al sud d’Europa.

TRIADÚ/CANTONIGRÒS

Postscriptum

Venim de coses insignificants, amic Joan Triadú. Tan insignificants com el teu Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs que persisteix en la sorpresa anual del Festival Internacional de Música. A la inauguració hi vaig llegir paraules de record i homenatge a tu que d’ençà de 1944 no hi eres per primera vegada (1). Però, sí que hi eres. Hi eres d’una altra manera, l'única significant. Hi seràs sempre, encara que s’enduguin el Festival a llocs més (in)significants que Cantonigròs.

Hi ha els qui venim d’atzars i de sorpreses i els qui no vénen de cap atzar sinó del cálcul militar i la racionalitat bèl·lica d’un divuit de juliol de fa setanta-cinc anys. Tu véns del teu Concurs de Poesia de Cantonigròs que et va convertir en un atleta de la cultura, una forma persistent de significat en un màxim d’esperits entre els quals voldria comptar-me.

(1) Paraules d’homenatge a Joan Triadú en la inauguració del Festival Internacional de Música de Cantonigròs. 14 de juliol de 2011

PLENILUNI

I la lluna plena de juliol? Qui l’esperarà, quan tramunti el Montseny i cobreixi la nit amb el Vel de Maia i emboliqui les Guilleries i la Plana de Vic amb una gasa de boira? Qui s’il·luminarà de la seva llum i veurà la realitat convertir-se en aparença i l’aparença en realitat? Jaume, Ton, qui ens contarà les històries que ens repetim cada any sota els castanyers bords de Puiglagulla? Qui penjarà a la paret de la memòria l’exvot anual de l’ascensió a la muntanya del pleniluni de juliol? Qui ens comprendrà com ens comprenem sense dir-nos res, mentre baixem en silenci pel camí enllumenat de llum de lluna, com sota un Vel de Maia protector?Mentre veiem al fons de la Plana el gran forat negre de contaminació lumínica on a les palpentes un dia vàrem encendre un fanal que encara crema. Som el somni o el somni és això que un dia vàrem somiar? La plenitud lunar que ens envolta i ens acull contra la foscor de l’obscurantisme. Jaume, Ton, sempre ens quedarà la lluna plena que entre ombres lluminoses de pins nocturns ens protegeix de la llum solar que abrusa de tanta estultícia combinada amb arrogància.

EL CAMÍ D'ENLLOC I DE PERTOT

És una delícia passejar a l’entorn de Pals en el captard d’un dia xafogós com el d’avui, quan arriba la marinada del cantó de les Medes. Veure la mutació del paisatge que es va cobrint d’ombra. Sentir el temps que s’alenteix, sense aturar-se. Esperar un batec d’ala d’ocell o d’àngel. Caminar de nord, pel pur plaer de caminar. Imaginar el camí del sol que ara es pon a la pineda de les Gavarres i demà a l’alba tornarà a emergir de la ratlla dels turons de Begur. Caminar per caminar i percebre que, mentre fem via, som viables, encara que no anem enlloc. Quin goig estendre la mirada damunt aquests horitzons que feien decidir Joan Vinyoli a «no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant».

"El camí que no duia enlloc" és un conte de Gianni Rodari que ensenya que hi ha camins que no duen enlloc només perquè la gent ho diu, perquè sempre ho ha sentit a dir. Fins que algú es proposa de seguir un d’aquests camins que no duen enlloc com qui comença un camí nou, amb ganes de conèixer món i amb coratge de no transitar per la vida seguint camins que tothom sap massa bé on duen. És així com el desig de descoberta, la decisió d'implicar-se i les ganes de compartir l'experiència, són les claus que poden convertir un camí que no duia enlloc en el propi camí». Gràcies del senyal, Roser.

Però després d’estrenar fa uns dies el tram rehabilitat del camí antic que va de Pals a la Bisbal, quina delícia estrenar avui el tram de la nova Via Verda que passarà pel terme de Boada travessant els dos Empordans de Palamós a la Jonquera (o viceversa, que deia aquell). Sí, els camins passen per davant de casa sense dur enlloc perquè duen pertot. Com les vambes no corren per noves i cares que siguin, ni les bicicletes no sallen més perquè siguin de marca. Com no corrien les espardenyes noves, quan de petits les fèiem córrer davant del pare, perquè n’aprovés la compra. No és la via sinó el vianant qui es fa viable anant i alhora tornant d’un punt a un altre punt. Els camins no porten a enlloc i porten a pertot. L’Enlloc i el Pertot del centre de l’esfera de la ubiqüitat que habitem.

Els camins són reversibles, van i vénen, no comencen ni acaben mai. O comencen i acaben arreu on que passin. Com la via verda que seguim una estona i abandonem quan es fa fosc, mentre ella continua per l’un cap i per l’altre fins a l’infinit, fragmentada en trams, circuits, jornades, itineraris, bifurcacions, dreceres. Quina delícia fer via en aquest capvespre únic, indefinidament repetit aquí, enllà, arreu, i sentir-se atrapat en la xarxa de la transitivitat universal que lliga tots els camins del món, mentre la filosofia viària es dilueix en el crepuscle vespral.