diumenge, 3 de juliol de 2011

EL CAMÍ D'ENLLOC I DE PERTOT

És una delícia passejar a l’entorn de Pals en el captard d’un dia xafogós com el d’avui, quan arriba la marinada del cantó de les Medes. Veure la mutació del paisatge que es va cobrint d’ombra. Sentir el temps que s’alenteix, sense aturar-se. Esperar un batec d’ala d’ocell o d’àngel. Caminar de nord, pel pur plaer de caminar. Imaginar el camí del sol que ara es pon a la pineda de les Gavarres i demà a l’alba tornarà a emergir de la ratlla dels turons de Begur. Caminar per caminar i percebre que, mentre fem via, som viables, encara que no anem enlloc. Quin goig estendre la mirada damunt aquests horitzons que feien decidir Joan Vinyoli a «no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant».
"El camí que no duia enlloc" és un conte de Gianni Rodari que ensenya que hi ha camins que no duen enlloc només perquè la gent ho diu, perquè sempre ho ha sentit a dir. Fins que algú es proposa de seguir un d’aquests camins que no duen enlloc com qui comença un camí nou, amb ganes de conèixer món i amb coratge de no transitar per la vida seguint camins que tothom sap massa bé on duen. És així com el desig de descoberta, la decisió d'implicar-se i les ganes de compartir l'experiència, són les claus que poden convertir un camí que no duia enlloc en el propi camí». Gràcies del senyal, Roser.
Però després d’estrenar fa uns dies el tram rehabilitat del camí antic que va de Pals a la Bisbal, quina delícia estrenar avui el tram de la nova Via Verda que passarà pel terme de Boada travessant els dos Empordans de Palamós a la Jonquera (o viceversa, que deia aquell). Sí, els camins passen per davant de casa sense dur enlloc perquè duen pertot. Com les vambes no corren per noves i cares que siguin, ni les bicicletes no sallen més perquè siguin de marca. Com no corrien les espardenyes noves, quan de petits les fèiem córrer davant del pare, perquè n’aprovés la compra. No és la via sinó el vianant qui es fa viable anant i alhora tornant d’un punt a un altre punt. Els camins no porten a enlloc i porten a pertot. L’Enlloc i el Pertot del centre de l’esfera de la ubiqüitat que habitem.
Els camins són reversibles, van i vénen, no comencen ni acaben mai. O comencen i acaben arreu on que passin. Com la via verda que seguim una estona i abandonem quan es fa fosc, mentre ella continua per l’un cap i per l’altre fins a l’infinit, fragmentada en trams, circuits, jornades, itineraris, bifurcacions, dreceres. Quina delícia fer via en aquest capvespre únic, indefinidament repetit aquí, enllà, arreu, i sentir-se atrapat en la xarxa de la transitivitat universal que lliga tots els camins del món, mentre la filosofia viària es dilueix en el crepuscle vespral.