Ens ha portat a Sau el pretext d’un dinar que ens teníem emparaulat amb ma germana de Vic. «Anem a Sau?», hem dit. «Hi veníem de petits en aquesta època. Hi farà de bon enyorar-se». No és només l’atzar ni la improvisació que ens hi ha guiat. És el pondus íntim, la càrrega de les vivències d’infantesa aquí, al fons d’aquestes aigües inquietants on hi havia el Molí de Sau, la casa familiar de la mare, dels avis, dels avis dels avis, posseïts i posseïdors d’aquest esvoranc que obre el riu en cerca del mar. D’aquí va emergir la mare, una de les vuit branques Bertrana que es varen establir Ter amunt i Ter avall. Aquí, un dia de juliol de fa anys, atemorida per la rebel·lió del fonamentalisme cristià que es va «alçar» contra la democràcia, hi arribava la mare en cerca de refugi, amb els seus cinc fills i amb el sisè a la panxa. «Jo era la que feia quatre i tu el de la panxa de la mare. A estones em portaven a coll la mainadera o un dels grans. Recordo on dormíem i que se sentia la remor de l’aigua de la resclosa». «Jo també me’n recordo, de la remor de l’aigua d’abans de néixer».
Aquí, al fons d’aquesta vall submergida, un dia de juliol de fa setanta-cinc anys, van trobar els cadàvers dels amos del Molí de Sau. Un militar s’havia declarat en guerra contra la democràcia i la nació catalana i va mobilitzar tots els monstres. Com el monstre noruec, fonamentalista cristià, que «es declara en guerra contra la democràcia» en aquests dies de juliol de 2011, plujosos i freds també al sud d’Europa.
