dimecres, 3 d’agost de 2011

LA PIRÀMIDE DE GOETHE

Goethe aconsellava «construir la nostra pròpia piràmide». Devia voler dir que cadascú ha de construir la seva vida com si fos una piràmide. Qui sap si pensava en la Piràmide de Caius Cestius, de base quadrada, que es troba a Roma, al cementiri «protestant», on varen enterrar el seu fill August, que el premorí el 1830.

Si en tingués, la meva piràmide seria de base triangular i la fixarien tres parelles de topònims: Folgueroles/Vic, Roma/Tübingen, Barcelona/Baix Empordà. Al primer angle hi tinc els orígens i l'obra, la Universitat de Vic. Al segon s'hi sostenen els anys de formació i pelegrinatge. Al tercer angle hi ha l’altra obra, la família, i l’empordanització progressiva de la percepció del món. No sé si la meva piràmide és gaire alta ni si culmina en cap vèrtex. El que sé és que és una construcció no tant sobre plànols com sobre improvisacions.

Hi pensava ahir, anant a la Sala de Foixà, a can Josep, Virgínia i Amadeu Pons, quan l’últim retall de sol s’amagava a l’horitzó i apareixia el tall de meló de la lluna creixent, com si obeïssin la batuta màgica d’en Josep. I me’n revenia el pensament, quan en tornàvem i l'Aurora de dits rosats, la filla del matí, ja obria el teló del nou dia. I sentia una fonda joia de constatar que els amics formen part de les armadures del formigó de la piràmide. Construir la piràmide de les nostres vides sense estimar i sentir-se estimat deu ser assegurar-se que sortirà guerxa.