dissabte, 6 d’agost de 2011

TALLIN

Arriba de Tallin un e-correu de la Carlota, que està de viatge pels països bàltics, i sento com si al fons de la memòria el nom d’aquesta ciutat remogués alguna cosa de les capes més sedimentades i més fondes dels records. Ja ho tinc! Tallin era un dels noms de ciutats remotes que de petit llegia al dial de la ràdio, abans d’aprendre geografia en els mapes que un dia van arribar a l’escola. Era una ràdio en forma d’arc ogival, com el de les portalades de les catedrals gòtiques. Telefunken. Un derelicte del naufragi de la guerra, adquirit pel pare en alguna de les seves barates de negociant. Havia format part del mobiliari del cafè que abans de la revolta el pare havia comprat a un home conegut com «en pixatrones». A l’època daurada dels cafès i dels billars va ser el local social de reunions sindicalistes i «maiatins», concorregut per picapedrers, jornalers i manyans de fàbrica. Per aquella ràdio, entronitzada en el cafè com ara entronitzen el televisor en els bars, devia passar la veu de Francesc Macià el dia que va proclamar la República Catalana. Però això no ho vàrem saber fins molt més tard. En la postguerra aquella ràdio parlava només en castellà i en llengües que no enteníem enmig de xiulets, grunys i sorolls de tota mena. El que en recordo bé és el requadre vagament il·luminat damunt dels botons de comandament. Hi apareixien unes ratlletes que marcaven aleatoris punts de sintonia i un llistat de noms de capitals d’Europa que mai no donaven senyals de sintonia. Entre aquells noms hi havia Tallin, que no sé perquè em sonava com el més remot. De fet no tenia ubicació estable en el meu mapa imaginari d’Europa. Europa començava a l’altra banda d'aquelles muntanyes que vèiem tancar la plana pel cantó nord, d’on deien que venia una emissora que la nostra ràdio no connectava mai. Uns dies veia Tallin molt amunt, cap a Escandinàvia, uns altres se m’apareixia més a l’est, cap al Càucas. Tallin va ser la primera ciutat flotant de la meva cartografia infantil, com més tard serien ciutats flotants Samarkanda, que sortia en una cançó de no sé on, i Anchorage, una ciutat de buscadors d’or sota glaciars i neus eternes de no sé quines lectures.


El correu de la Carlota que em conta que passeja per Tallin entre turistes amb un clima magnífic m’ha acostat a la meva geografia infantil, on Tallin no era sinó un nom remot, però ple de possibilitats i/o d’impossibilitats. Ara és a la cantonada de l’aeroport del Prat de Barcelona i punt de pelegrinatge turístic de masses. No sé quan Tallin va trobar el seu lloc geogràfic en les meves cartografies particulars i s’hi va quedar. Però la descoberta de la seva proximitat real no ha destruït mai del tot l’aura de llunyania, de ciutat remota. Al contrari. Ara que la meva filla em diu que hi és i m’envia petons des d’un cibercafè, Tallin torna a allunyar-se’m i flota altre cop en l’espai. On és Tallin? Deu ser efecte del temps. La llunyania és de temps, no d’espai. Com un efecte de sinestèsia entre el pas del temps i la distància del lloc.