Joan Vinyoli va decidir fer de caminant, ofici atractiu però ben enigmàtic. El caminaire adoba camins, el caminador(s) camina molt o guia l’infant que aprèn de caminar; el viador fa camí envers la vida eterna i el vianant passa perillosament per la via urbana.
Quan em ve caminera i em poso a fer camí, penso que no sé fer de caminant com en sabia Vinyoli:
Entre ser poeta o simplement viure hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant.
