dimecres, 18 d’agost de 2010

COM A CASA ENLLOC










«Com a casa, enlloc», deia un dia la dona als braços del seu home, el guardabarrera d’un pas a nivell de tren de cap a Girona, al temps que del tren molta gent en deia «trenc» i dels ferroviaris, «trenqueros o trencaires». De fet qui ordinàriament abaixava i apujava la barrera, sobretot a les nits, no era ell, sinó ella, la trenquera, que havia hagut d’aprendre a dormir desperta i alçar-se a l’hora intempestiva del pas dels trens nocturns. A les nits estelades o fosques, d’estiu o d’hivern, a pluja batent o a l’embat de la tramuntana, tan bon punt sonava el timbre d’avís, la trenquera agafava el llum tremolós amb una mà i la bandereta de fer senyals amb l’altra i sortia de la caseta al buit de la nit a abaixar la barrera per aturar l’hipotètic transeünt deshorat i esperar que passés el tren, rabent si era un exprés que anava o venia de Barcelona, a poc a poc i sotraguejant si era de mercaderies. Passat el «trenc», se’n tornava a dormir una altra estona, planyent els pobres viatgers que anaven amunt i avall i dient-se que «com a casa, enlloc». El seu «a casa» feia anys que la trenquera se l’havia muntat sobre la divisa «com a casa enlloc», transmesa pels seus pares amb l’herència de la caseta de guadabarrera. Cada dia l’endreçava com la petita gran utopia que anima la vida dels subalterns, destinats a no agafar mai cap tren. Ell havia pujat d’Espanya avall en temps de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Ella havia emergit d’un hostal de les Guilleries, ran del Ter. A ran del Ter es van conèixer, quan ell, partidari de l’acció directa, el van enviar de Barcelona a robar dinamita a les obres hidràuliques en construcció dels embassaments de Sau i Susqueda. Es van casar, van tenir criatures i la trenquera les va pujar sola, perquè ell, acabada la guerra de 1936-39, es va emboscar i no va tornar fins al cap de molts anys, sense explicar d’on venia. Mentrestant es va acabar la II Guerra Mundial, el general Franco es va proclamar dictador vitalici, Ava Gardner i Mario Cabré van fer Pandora i l'holandès errant a Tossa, va pujar el general Eisenhower, es van morir Stalin, el papa Pius XIIè i molts d'altres. França, Anglaterra i Israel van fer la Guerra del Canal de Suez o del Sinaí, on Déu va donar a Moisès la Taula dels 10 Manaments, i van arribar la penicilina, la TV, els turistes i el sis-cents. Però ella, la trenquera, el va acollir sense fer-li preguntes, perquè entenia que, si tornava, era perquè «com a casa enlloc». Els fills es van fer grans i se’n van anar, no pas sense haver après la lliçó de la mare que «com a casa enlloc». Aquell dia ningú no s’explicava com el tren havia agafat la trenquera i li havia segat les cames. Es va fer portar a casa i, expirant dessagnada als braços del guardabarrera, la trenquera li repetia «com a casa enlloc, oi?», sense deixar entendre si era que enlloc com a casa no es troba la felicitat o, al contrari, si enlloc com a casa un no pot arribar a ser tan infeliç.


A Ernst Bloch, el filòsof de les utopies concretes i de les esperances, que, nascut en una família de ferroviaris de les vores del Rin, el passat mes de juliol hauria complert 125 anys.