LEVIATAN

Leviatan als bestiaris

Les noves formes de l’absolutisme, es disfressin com es disfressin, no aconsegueixen de tapar el Leviatan monstruós de sempre, el de la Bíblia , el de Hobbes, el de Paul Auster.
El de l’Alfabestiari del poeta Antonello Borra és una balena que invoca la raó ecològica:

Balena
Sóc un monstre, un gran leviatan
de l’obscur intestí que és un abisme.
A la panxa me n’han passat de totes:
fins un profeta que es deia Pinotxo,
tornat a la llum per anunciar
als troncs d’arbre que sí, que un dia a l’ànima
del món li arribaria la justícia
que hom espera d’ençà que la innocència
es perd clavant un mossec a una poma.

Capitans, més o no tant coratjosos,
no paren fa mil·lenis d’acaçar-me,
una caça que és persecució:
fitores, arpons que em tallen la carn
per treure’n després el greix, fer-ne trossos,
bullir-lo en grans cassoles i fer-ne oli.

De què us serveix l’oli? Serveix per llànties?
Per il·luminar les vostres tenebres? (Traduït de l’italià).

La balena del Bestiari. Quadern de zoologia de Joan Fuster és "Aquella balena [que] va decidir fer règim per aprimar-se".

COMIAT / DEMÈNCIA / LITERATURA

Adéu als pares / Abschied von der Eltern (1961) és el llibre autobiogràfic de Peter Weiss que va marcar una generació de lectores i lectors que no han deixat de seguir-lo, de Marat/Sade a Hölderlin fins a la seva filmografia de culte. La descoberta que era jueu l’allunyava dels pares que li ho havien amagat.
A Soucouyant (2007), que podria portar el subtítol Demència. Adéu a la meva mare, l’escriptor canadenc David Chariandy pren comiat de la mare, emigrant negra del Carib, que, prematurament privada de la memòria de les arrels, vagareja en un país d’ombres on els fills d’immigrants senten la pell dels pares com una identitat.
A Demència. Adéu al meu pare / Abschied von meinem Vater (2009), Tilman Jens s’acomiada del seu pare, Walter Jens, eminent professor de Tubinga, un dels més grans literats de les lletres alemanyes del segle XX. Aquest pare famós emigra a les terres ignotes de la demència senil, just després que es fes públic que en la joventut era militant del partit nazi.
Tot el que escric no és sinó un llarg comiat de tu. Franz Kafka, Brief an den Vater / Carta al pare (1919, publicada 1952)

HORNBY I ELS PIRATES

La defensa dels drets d’autor contra la pirateria a Internet m’ha fet pensar en Will Freeman (Hugh Grant), el personatge de Nick Hornby a la novel·la/film About a boy. És un home allerat, que viu dels drets d’autor d’una cançoneta de Nadal que va compondre el seu pare.
M’hi ha portat Xavi Lac, un estudiant que ha triat uns capítols d’aquesta novel·la com a exercici de traducció.
Per cert, hem constatat que hi ha pirates de moltes menes. El títol About a boy, passat al català, resulta Una mena de pare, i, al castellà, Érase una vez un padre. Xavier Dilla, el traductor al català, ja es va referir als títols imposats per les editorials. Xavi Lac ha traduït A propòsit d’un noi.

L'AORIST

(Al poeta de Plus Ultra)
No, no em trobareu aquí:
el meu hortet té reg temporitzat.
Sóc on pertot acaba i comença
l’Encara de l’aorist.
Oh acció pura i simple
que no dura ni es repeteix!

No, no em trobareu aquí:
no hi ha intersecció d’Enlloc i Pertot.

EL COLOR DELS SOMNIS

El color dels meus somnis és un llibre apassionant de Joan Miró. Vol dir que és d'aquells que et poden agafar. El pintor, tan reservat, per no dir vergonyós, tan poc donat a explicar-se de paraula o per escrit, surt del mutisme i s’esplaia desinhibidament en «Converses amb Georges Raillard». Aquest crític sagaç de literatura alhora que d’art, suma l’interès per les relacions entre la creació poètica i la creació plàstica amb el coneixement del context català de Joan Miró. Raillard va dirigir l’Institut Francès de Barcelona de 1964 a 1969 i el va convertir en un focus de resistència a la dictadura franquista.

Ningú tan indicat com Raillard per a estirar la llengua al pintor esmunyedís, que fins llavors es resistia a «exterioritzar-se». Miró-Raillard, doncs, no ens ofereixen un simple interviu, sinó un diàleg autèntic a la manera de Plató, i no solament sobre art i artistes sinó sobre la vida i l’obra d’un dels més grans creadors del segle XX, sobre la seva projecció internacional, sobre les seves arrels en la llengua catalana i en les terres de Catalunya i Mallorca, sobre el seu combat contra «la desídia mental» i la seva lluita «per un alliberament general de l’esperit».

Encara un altre motiu d’interès: aquestes converses entre el pintor i el crític varen tenir lloc a Palma i a Barcelona uns dies de novembre i desembre de 1975, mentre l’agonia i mort del general Franco posaven una fi "ubuesca" a la llarga nit negra, sense color, de la dictadura militar.

Publicades en francès el 1977, per què les «confessions» de Joan Miró ens arriben tan tard, als seus destinataris naturals? Servituds i misteris de l’edició en català. La traducció de Joaquim Sala-Sanahuja és un valor afegit. El temps perdut es perd per sempre, però la segona oportunitat dels bons llibres també per sempre els recupera. El color dels somnis de Joan Miró és dels que no deixa ni es destenyeix. Com els seus colors primaris. Com el color dels seus mots i frases i silencis de dialogant. Benvingut Joan Miró al món de l’escriptura/literatura. La paraula dels teus diàlegs és com el color dels teus somnis.

GOSA GOSAR

Dient-me la Cançó del gosar poder de Gabriel Ferrater, que Miquel Tuneu acaba de gosar (poder) estampir-me en el buit obert per la quotidianitat, en recordo el vers
gosa posar molta esperança en tu,
el segon de la cinquena i última estrofa. Dels deu que «gosen poder», és l’únic que no porta «poder».

Ens preguntàvem amb Segimon Serrallonga perquè? Tan bé que queda regularitzat sense aquest «molta» anodí: gosa poder posar esperança en tu. Hi havia un secret?
Ell tenia la cançó de Sempre voldré voler, però tampoc no sabia dir si era això, afirmació com al títol, o era una interrogació com als versos:
¿Sempre voldré voler, / mai no tindré […]?

Gosa poder ser fort, i no t’aturis és el vers de Jaume Subirana. El meu és un del codicil de la cançó que diu:
gosa gosar poder més utopia
amb una variant que fa:
gosa poder gosar l’íntima crida.

LA BIFURCACIÓ

Al bivio. A la cruïlla. Giungeva a un bivio. Havia de decidir una cosa o una altra. L’expressió Al bivio és el títol del llibre que m'envia Johannes Hösle, l’amic suabi, gran «cruïller» d’encontres de cultura, dits interculturals: francoalemany, germanocatalà, ítalofrancès. De Suàbia a Llombardia i de Baviera a Catalunya, d’Aretino a Llull, de Brecht a Pavese i de Molière a Martí i Pol. L’autobiografia de Hösle, després de dos lliuraments, Abans dels segles dels segles (Vor aller Zeit), I ara què? (Und was wird jetzt), arriba al tercer, en italià, Al bivio. Gli anni milanesi (A la cruïlla. Els anys milanesos). Anys cinquantes i seixantes viscuts a Milà, a la direcció del «Goethe Institut».
La bifurcació de Hösle fa de bon llegir aquests dies de pasqua granada, mentre els blats granen a la quieta, gronxant-se en les espigues onejants. La bifurcació de Hösle no és de camins. És bifurcació de temps. És d’haver de triar l’abans o el després. No hi ha l’ara. Optar per ahir o per demà. Optar per avui no s’hi val. Pel passat o pel futur. El present és això: al bivio, a la cruïlla, cap endavant o cap endarrere.
La bifurcació és odiada pels qui volen direcció única. Al bivio, a la cruïlla, haver de decidir, és la situació de qui estima la llibertat. Ser lliure és triar. Gràcies, Joanot Hösle.