CÀNDID-CANDIDAT

Ens vestirem unes setmanes amb la toga blanca de candidat. No sé si pesa més de blancor que de candor. La blancor és ingràvida, no porta color, perquè els porta tots, reflecteix tots els rajos de l’espectre combinats. El candor, també la candidesa, remet igualment al blanc, per l’absència de malícia.
El Càndid de Candide ou l’Optimisme de Voltaire no és pas ben bé el meu candidat. Que el món sigui o no sigui absurd tant me fa. Sé que el món és ple de raons per viure. L’existència mateixa de l’Institut d’Estudis Catalans n’és una. Ser càndid per ser candidat a dirigir-lo n’és una altra. Res d’optimismes metafísics, sinó l’optimisme de qui no es conforma amb les coses com són, si poden ser millors. I gairebé sempre poden ser millors.
El meu Càndid tampoc no és el de Leonardo Sciascia, el d’Un sogno fatto in Sicilia, però en té coses. El Càndid d’"Un somni fet a l’Institut d’Estudis Catalans", té consciència que la candidesa pot trencar els esquemes interpretatius dels filòsofs, mistificats per polítics malalts de malícia candorosa.
La candidatura de l’Institut d’Estudis Catalans és d’una candidesa ingràvida i pesant alhora. Ingràvida perquè els quatre togats de blanc no portem colors. Pesant perquè aspirem a reflectir-los tots combinats. Càndid o l’optimisme de tots els raigs que irradia l’Institut d’Estudis Catalans.

LIQUATS

Qui no sàpiga què són els temps líquids (Zygmunt Bauman) s’hauria informat degudament avui, San Jordi del 2009, anant a prendre xocolata als jardins del Palau de Pedralbes de la Diagonal de Barcelona. Tot hi era incert, aproximat, indistint, inconnex, informe, liquat. Les roses i les espines, el brollador i la font de Gaudí, el mes d’abril i el de gener i el de maig. El comte de Güell, Verdaguer, Montilla, Rajoy, Riba, Molas, Sant Jordi, el drac, l’Institut d’Estudis liquants, la liquadora. Els uns liquats liquant, els altres intentant de resistir a la liquació, a la liquidació.

DE QUÈ SERVEIXEN POETES EN TEMPS DE MISÈRIA?

Ricard,
com traduiries "Wozu Dichter in dürftiger Zeit?"?
Per a què són els poetes en temps de penúria?
Quin sentit té que hi hagi poetes en temps de penúria?
On menen els poetes en temps de penúria?

Estimat Arnau,
de totes les traduccions possibles que he sospesat al llarg dels anys, aquesta és la que em convenç:
De què serveixen poetes en temps de misèria? L'expressió "de què serveixen" em sembla tan ordinària com "wozu". O encara: De què serveix tenir poetes... O encara més: Poetes en temps de gana, de què serveixen?

Foto:
Guido Cozzi
Tornado d'aire calent a un abocador de Payatas

AMOR PARÀSITS ORADORS

Bèstia i Paràsits

Amor fa grans oradors, com Gnató, el paràsit enamorat que a Dafnis i Cloe, de Longus, pronuncia un convincent discurs en defensa del seu amor pel jove cabrer que ha conegut acompanyant l’amo de visita a les seves propietats:
Astil arriba a cavall, i amb ell un paràsit, també a cavall. Gnató, que així es deia el paràsit.
No és ni ciutadà ni esclau ni afranquit ni criat. És paràsit. Va amb l’hoste. Una figura, doncs, que concerneix la sociologia, ni que sigui la sociologia històrica de la Grècia antiga. En tot cas més enllà de la biologia i la medicina.
Philipp Sollers a Les voyageurs du temps estableix una tercera dimensió de la parasitologia. És d’abast filosòficoliterari a partir del principi que diu:
la Bèstia és. Els Paràsits voldrien ser […] No oblideu que el Déu dels Paràsits és la Societat mateixa. La Bèstia, el que és la Bèstia, és atea, o bé pensa que la Natura és divina, noció completament oblidada.

On és, aquí, la Bèstia? On és Sollers? On ets lector de Dafnis i Cloe?

Gràcies, Carlota, del llibre paràsit que m'has portat de París. Tanmateix, girant la pròpia funció parasitària, alimenta la Bèstia i n’assegura la pervivència.

……….

LA MORT DE VIRGILI

Malfia't de la conya, les veritats són serioses, podria traduir el vers Denn das Wahre ist ernst; traue der Heiterkeit nicht, de la novel·la de Hermann Broch La mort de Virgili, una de les obres del segle 20 que ha tingut més fama per més pocs lectors. Diu que en català Hermann Broch té set lectors. Això sí, no paren mai de renovar-se. Se’n mor un, en surt un altre. També hi ha una dotzena igualment constant de lectors fallits que comencen la novel·la i l’abandonen en algun punt o altre després de la pàgina 17. La causa deu ser que l’escriptura de Broch practica el seu principi de malfiar-se de la conya. Al contrari del principi de l'escriptura actual: sigues divertit, les veritats són una conya.

La mort de Virgili (o «del» Virgili? Der Tod des Vergil, 1945) ocupa un lloc destacat en el cànon occidental invers, el que formen autors amb prestigi sostingut, però sense a penes lectors. Resulta, doncs, que tenir set lectors pesa més que tenir-ne set milions? En tot cas garanteix la literatura que no eleva el nombre de lectors a criteri absolut de qualitat.