Ens vestirem unes setmanes amb la toga blanca de candidat. No sé si pesa més de blancor que de candor. La blancor és ingràvida, no porta color, perquè els porta tots, reflecteix tots els rajos de l’espectre combinats. El candor, també la candidesa, remet igualment al blanc, per l’absència de malícia.
El Càndid de Candide ou l’Optimisme de Voltaire no és pas ben bé el meu candidat. Que el món sigui o no sigui absurd tant me fa. Sé que el món és ple de raons per viure. L’existència mateixa de l’Institut d’Estudis Catalans n’és una. Ser càndid per ser candidat a dirigir-lo n’és una altra. Res d’optimismes metafísics, sinó l’optimisme de qui no es conforma amb les coses com són, si poden ser millors. I gairebé sempre poden ser millors.
El meu Càndid tampoc no és el de Leonardo Sciascia, el d’Un sogno fatto in Sicilia, però en té coses. El Càndid d’"Un somni fet a l’Institut d’Estudis Catalans", té consciència que la candidesa pot trencar els esquemes interpretatius dels filòsofs, mistificats per polítics malalts de malícia candorosa.
La candidatura de l’Institut d’Estudis Catalans és d’una candidesa ingràvida i pesant alhora. Ingràvida perquè els quatre togats de blanc no portem colors. Pesant perquè aspirem a reflectir-los tots combinats. Càndid o l’optimisme de tots els raigs que irradia l’Institut d’Estudis Catalans.
