POESIA EN TEMPS DE CRISI

Poesia en temps de crisi

Som uns il·lusos o uns agosarats. En moments que el país gemega sota el flagell anomenat crisi, som capaços de dedicar imaginació, temps i diners a una de les coses més inútils, la poesia. Assistim a una guerra sagnant propera. Veiem la recessió econòmica castigar cruelment la població més vulnerable. Sentim la frustració de no veure reconegut el dret a existir com a nació entre les nacions. I tanmateix ens mudem per celebrar la festa de presentació d’un llibre de poesia, que sembla la cosa més inútil de les inútils.

Deu ser que, a desgrat de tot, la bellesa no és prescindible. Diuen que hi ha coses molt útils de poc valor, com l’aigua, i coses inútils de gran valor, com els diamants. Entre les primeres, hi posen la política, que no té gaire valor, però és útil. Entre les coses inútils de gran valor hi han posat la poesia. És sabut que els àmbits de la poesia i el poder es consideren divergents. A vegades, però, es troben, perquè en realitat presenten uns límits no tan definits com sembla a primer cop d’ull. És quan el poder s’adona que la poesia és útil.
Fica’t al cap, llavors, que la poesia probablement encara existeix: gaudeix-ne, però no deixis de preocupar-te. No deixis de malfiar-te de la utilitat de la poesia i fes-ne pretext per oblidar les manipulacions:
Convoca Verdaguer i Martí Pol «a les envistes del Ter», allà on la plana davalla cap a Tavèrnoles fins a Roda, allà on el riu entra en els engorjats de Savassona i les Guilleries. Aproxima dos poetes tan distants i emplaça’ls davant dels seus «paisatges escrits» comuns. Acompanya’ls en la seva aventura biogràfica, oposada i coincident. Mira com emergeixen de baix de tot fins a dalt més alt. Mosso de pagès l’un, obrer de fàbrica l’altre, tots dos arribats al cim de la fama, que és tenir lectors. Escolta’n versos i proses. Sent la veu del de Folgueroles, remota com el segle XIX, la Revolució Industrial, el Romanticisme, la Renaixença. Sent la veu del de Roda, pròxima com el segle XX, la Revolució postindustrial, la resistència antifranquista, les decepcions, les immigracions, la globalització.
Llegir un espai escrit per més d’un autor forma part de la intertextualitat que, en sentit estricte, és descobrir les relacions entre autors i textos, les seves afinitats creatives, simbòliques, ideològiques. Des de l’òptica dels estudis culturals, en canvi, la intertextualitat apunta a la dimensió sociopolítica dels autors i dels seus lectors posant en joc els llibres amb la societat que els genera, amb la seva cultura.
Llegir intertextualment Verdaguer i Martí i Pol és una experiència nova de lectura. L’un pertany al món rural de Folgueroles, al món erudit de Vic, al palau del marquès de Comillas, a la Barcelona de la Renaixença, al catalanisme catòlic, al pont del Romanticisme cap al Modernisme. L’altre és del món industrial de La Blava, «Industria de Tecla Sala e Hijos», del món de fàbriques i obrers de Roda de Ter, de l’obrerisme reivindicatiu, del Realisme líric i de la resistència cultural, de l’«Ara és demà» i del «Tot està per fer».
Mentre tu que els llegeixes A les envistes del Ter, pertanys a aquest segle XXI d’on has de treure el coratge de viure en recessió econòmica, amb Obama a la Casa Blanca, Zapatero a la Moncloa, Montilla al Palau de la Generalitat i tu a casa. És el teu segle i reclames els poetes, perquè saps que hi ha una set d’emoció que no te l’apagarà res més que la poesia.
(«En la presentació del llibre A les envistes del Ter. Verdaguer/Martí i Pol», és el text que llegí Ricard Torrents, autor del llibre, amb la col·laboració de Pere Farrés, en l’acte que es celebrà el 14 de gener passat al Consell Comarcal d’Osona per a presentar el projecte de Paisatges Escrits a la Plana de Vic, que, a més del llibre, comprèn la rehabilitació d'edificis del patrimoni literari de Folgueroles, Roda de Ter i Vinyoles d'Orís, la Ruta Literària Folgueroles/Roda de Ter, un DVD dels Paisatges amb els dos poetes i fulletons en quatre idiomes).

Parada i fonda aquí.

MÉS DE BOTÀNICA VERDEGUERA/ROLDORIANA

I naturalment, el llorer.
(A Jaume Subirana)

La potència literària del llorer, no superada per cap altre arbre, permet de juxtaposar textos de Verdaguer amb textos de Rodoreda i esperar que n’ixin espurnes.

-- A l’explicació de Dos Màrtirs de ma pàtria Verdaguer prediu que
temps a venir, unes quantes fulles de llorer ombrejaran mos polsos, abans que se’m torne una garlanda de màrtir la garlanda de poeta que en estones de mentider ensomni he vist penjada en lo cimeral de l’arbre de mon esdevenidor.
-- A «Llorers espinosos» (En defensa pròpia), recorda el llorer que va plantar a Vinyoles d’Orís i descriu la corononació a Ripoll:
al sentir la suau olor del llorer, ja me’l vegí damunt i sobre mos polsos posat per mon propi bisbe. Quella corona havia sigut teixida lo dia abans per mossèn Jaume Collell, de dues branques tot just esqueixades d’un llorer, que plantí jo mateix en l’hort de la rectoria de Vinyoles d’Orís […] i, rara coincidència! Los tres mateixos homes que s’havien unit per coronar la víctima, s’havien d’aliar per descoronar-la del llorer i coronar-la d’espines.
-- A La Pomerola singularitza «la cambra del llorer» on el poeta/trobador va néixer i on la mare el torna a fer néixer poeta, retornant-lo de l’èxtasi causat pels cants i les danses de les noies a l’entorn de l’arbre.

Rodoreda a Mirall trencat dóna al llorer del jardí una posició transversal. Al pròleg l’anuncia tancant l’enumeració d’elements decisius de la narració amb un contundent: I naturalment, el llorer.
Tot just començar la narració, el llorer apareix com un arbre singular a I, IV (Una torre a Sant Gervasi):
–«¿Oi que és un llorer?», preguntà la Teresa. «Sí, senyora; i no en veurà gaires de tan alts».
El llorer torna de seguida perquè és l’arbre del jardí escollit pel llamp de V (Tempesta de primavera):
Quan [Teresa] anava a tancar, es quedà enlluernada i sentí com si la nit s’esqueixés. «Ha estat a tocar de la paret, a la vora del llorer», digué l’Anselma. […] Del llorer només en quedava la meitat. En Climent […] alçà el cap: «El trec d’aquí perquè no faci nosa; val més que hagi rebut el llorer que no pas un de nosaltres; ¿no li sembla, senyora Teresa?».
A la segona part el llorer irromp al centre de la trama a II XIV (Maria), quan Maria
… es passà la llengua pels llavis unes quantes vegades. Si tens la llengua cargolada una bona estona contra el paladar, sentiràs el gust del nèctar. El llorer, fullat sota seu, que el vent feia gronxar, semblava un mar d’aigua negra. Una teula es desprengué i un peu li relliscà. En el moment de tirar-se daltabaix li sortí un gemec de la boca oberta.
A II XV (El llorer) l’arbre marcat és l’unic del jardí que té el privilegi d’ocupar tot un capítol:
[…] El pot del llorer estava buit, la Júlia el rentà. «Vaig a buscar fulles». L’Armanda recordà aquella nit de tempesta […] El llamp esqueixà la branca mare del llorer… però aquella gran mutilació serví per fer-lo més frondós. […] Al llorer arran de la casa, només li tocava el sol al matí. Tenia branques I brots baixos que els senyorets o deixaven tallar mai perquè les minyones poguessin agafar fulles sense que els calgués escala. El mirà una mica inquieta. Alguna cosa no era com sempre. La soca del llorer estava coberta d’uns regalims de color de mangra. I la terra, al voltant, era molla i clapada d’estries vermelles. […] Mirà enlaire. Per entre les fulles espesses veié una cosa blanca, com si un llençol hagués caigut d’un balcó i hagués quedat penjat al mig del llorer.
A la tercera part, III, IX (El fantasma de Maria), Maria celebra amb el llorer un desposori a tres.
Oh, germà meu… vaig caure damunt del llorer i la branca del vent i del llamp em travessà i em sortí per l’esquena. Casada amb el llorer. […] Moltes nits vaig sortir al jardí i plantada davant del reixat t’esperava volia ser tu […] em vaig cansar de cridar-te em vaig cansar de sentir-me cridar-te… el llorer marit meu fins a la mort clavada en una espina com una fulla…
En enumerar les «Metamorfosis en els meus llibres» Rodoreda, que esmenta Ovidi, no diu res de la nimfa Dafne, que es va estimar més tornar-se llorer abans que acceptar Apol·lo d’amant.

DE VERD(E)GUER INNOCU A RO(L)DOREDA VERINOSA

La lectura intertextual porta a vegades a trobar artefactes com «El mitema del jardí en Verdaguer i en Rodoreda» que tracen línies de gran recorregut que s'encreuen i s'encavalquen. Les unes van de l’èpica de L’Hort de les Hespèrides fins a la mística dels Jardins de Salomó passant per l’hort-jardí de Rosalia que «de matí se’n baixa a l’hort a collir los clavellets i satalies». Les altres van de la fabulació en cascada de Jardí vora el mar fins a la simbologia onírica de Viatges i flors passant pel «Jardí de tots els jardins» de les torres de Sant Gervasi on Rodoreda tenia la seva amb jardí i amb monument a Verdaguer inclòs.
Altres vegades de la lectura intertextual n’emergeixen suggeridors etimemes: Verdaguer (Verdeguer) és un nom masculí, derivat de viridis, verd, que vol dir lloc herbós, on hi ha bardisses en abundor, plantes i matolls de tota mena. Rodoreda (Roldoreda) és un nom femení, igualment col·lectiu, que indica un lloc on hi ha roldors, arbust de fulles que contenen taní i s’usen en blanqueria, de flors verdoses en raïms i de fruits semblants a les móres.
Mentre un verdeguer és innocu, llevat que hi hagi ortigues o esbarzers i calgui passar-hi, el roldor és màximament tòxic i fàcil d’enganyar-s’hi a la vora dels camins. Els seus fruits passen del vermell al negre i es poden confondre amb les móres. La ingesta del roldor és mortal.
molt més sobre "botànica" aquí.

EL GRAN DIMINUT

En el supòsit que Lenin sigui diminutiu de Len.
La recent subasta a Sotheby’s, Nova York, de l’oli del pintor ucraïnès Kazimir Malevitx, Minus + Plus igual a Minus (1916), a part de plantejar de nou la qüestió de la seva autenticitat, ha revifat el debat sobre la interpretació de la composició, que ha passat del món de la música al de la retòrica. Fins avui els experts havien convingut que el creador del Suprematisme volia representar en aquest oli, conegut també com Suprematistische Komposition 2, la figura del contrapunt coneguda com a «disminució», consistent a reduir a la meitat la durada de les notes d’un fragment musical. La «disminució» -forma de la «imitació» i al capdavall una manifestació més de l’originalitat- hauria inspirat a Malevitx la idea del minus absolut.
Segons, però, les últimes lectures, Malevitx, amic de Maiakovski, volia expressar-hi el principi que un "Minus sumat a un Plus xucla inexorablement el Plus cap a un Minus superior".Formulat en els temps immediatament anteriors a la Revolució d’Octubre, Malevitx hauria apuntat a Lenin, per denunciar la feblesa de tota aliança present o futura del diminutiu amb el món vegetal de plantejament sufixat. La força del minus resideix en la gramàtica del diminutiu: fa allò que diu, converteix en supremàtic o gran diminut tot el que toca, len-lenin-leninet.

EL MILLOR LLIBRE DE 2008

La ferida del destemps i el millor llibre de 2008

Hi ha llibres que fa mal de llegir-los perquè obren la ferida del destemps. És el cas de la correspondència Rodoreda-Sales. Pàgina rere pàgina sents el greu de no haver-la pogut llegir abans. Pàgina rere pàgina vida i literatura s’hi conjuren per a reforçar el dolor d’allò que no només no fou en les dècades del franquisme, sinó que fou pura mancança i persisteix com a pura mancança en carn viva.

La lectura d’aquestes cartes avui fa un mal a dins, molt endins, que costa de definir. Potser és el dolor de l’amputació. El destemps que sent el lector no és només el d’inoportunitat. Tant se val l’any de publicació de les cartes! La lectura fa sentir el destemps com una segregació brutal del temps de la història, com l’amputació d’un membre que extirpen i tornen a extirpar tan bon punt reneix ni que sigui amb costosos transplantaments.

Quin destí el d’aquest país de Rodoreda i Sales on han legalitzat l’amputació i mantenen tots els quiròfans operatius! Pobra literatura catalana permanentment estesa a la taula dels operadors! Pobres escriptors i editors i lectors, sotmesos a la bota militar, a la democràcia monàrquica, a l’autonomia de sarsuela. El dolor del destemps de lectura és només un pressentiment de l’angoixa del destemps amputador.

La grandesa d’aquesta correspondència és de document i de testimoni. Però la seva glòria és d’artefacte literari capaç de fer vibrar totes les cordes de l’arpa, les més agudes de la tendresa com les més greus de l’odi. Quin privilegi assistir a una representació in vivo de la tragèdia més tràgica del segle XX! Els personatges literaris hi sublimen les persones reals. Com en les tragèdies, el lector espectador hi aprèn a entendrir-se i odiar com només els grans protagonistes tràgics saben ensenyar-ne.

El títol i la referència bibliogràfica haurien de reconèixer amb èmfasi l'obra literària creada a quatre mans pels dos grans autors creadors d'una sola autoria: Mercè Rodoreda-Joan Sales, Cartes completes (1960-1983), per tal que el llibre tingui el tractament d’obra literària que es mereix i no com a simple correspondència. De moment he posat al meu exemplar una faixa, EL MILLOR LLIBRE DE 2008, en blanc sobre fons vermell. Segur que ells la discuteixen, si no seria més efectiva en vermell sobre fons blanc o si no hauria de portar-ne cap, de faixa, perquè és prou evident que ho és.