I naturalment, el llorer.
(A Jaume Subirana)
La potència literària del llorer, no superada per cap altre arbre, permet de juxtaposar textos de Verdaguer amb textos de Rodoreda i esperar que n’ixin espurnes.
-- A l’explicació de Dos Màrtirs de ma pàtria Verdaguer prediu que
temps a venir, unes quantes fulles de llorer ombrejaran mos polsos, abans que se’m torne una garlanda de màrtir la garlanda de poeta que en estones de mentider ensomni he vist penjada en lo cimeral de l’arbre de mon esdevenidor.
-- A «Llorers espinosos» (En defensa pròpia), recorda el llorer que va plantar a Vinyoles d’Orís i descriu la corononació a Ripoll:
al sentir la suau olor del llorer, ja me’l vegí damunt i sobre mos polsos posat per mon propi bisbe. Quella corona havia sigut teixida lo dia abans per mossèn Jaume Collell, de dues branques tot just esqueixades d’un llorer, que plantí jo mateix en l’hort de la rectoria de Vinyoles d’Orís […] i, rara coincidència! Los tres mateixos homes que s’havien unit per coronar la víctima, s’havien d’aliar per descoronar-la del llorer i coronar-la d’espines.
-- A La Pomerola singularitza «la cambra del llorer» on el poeta/trobador va néixer i on la mare el torna a fer néixer poeta, retornant-lo de l’èxtasi causat pels cants i les danses de les noies a l’entorn de l’arbre.
Rodoreda a Mirall trencat dóna al llorer del jardí una posició transversal. Al pròleg l’anuncia tancant l’enumeració d’elements decisius de la narració amb un contundent: I naturalment, el llorer.
Tot just començar la narració, el llorer apareix com un arbre singular a I, IV (Una torre a Sant Gervasi):
–«¿Oi que és un llorer?», preguntà la Teresa. «Sí, senyora; i no en veurà gaires de tan alts».
El llorer torna de seguida perquè és l’arbre del jardí escollit pel llamp de V (Tempesta de primavera):
Quan [Teresa] anava a tancar, es quedà enlluernada i sentí com si la nit s’esqueixés. «Ha estat a tocar de la paret, a la vora del llorer», digué l’Anselma. […] Del llorer només en quedava la meitat. En Climent […] alçà el cap: «El trec d’aquí perquè no faci nosa; val més que hagi rebut el llorer que no pas un de nosaltres; ¿no li sembla, senyora Teresa?».
A la segona part el llorer irromp al centre de la trama a II XIV (Maria), quan Maria
… es passà la llengua pels llavis unes quantes vegades. Si tens la llengua cargolada una bona estona contra el paladar, sentiràs el gust del nèctar. El llorer, fullat sota seu, que el vent feia gronxar, semblava un mar d’aigua negra. Una teula es desprengué i un peu li relliscà. En el moment de tirar-se daltabaix li sortí un gemec de la boca oberta.
A II XV (El llorer) l’arbre marcat és l’unic del jardí que té el privilegi d’ocupar tot un capítol:
[…] El pot del llorer estava buit, la Júlia el rentà. «Vaig a buscar fulles». L’Armanda recordà aquella nit de tempesta […] El llamp esqueixà la branca mare del llorer… però aquella gran mutilació serví per fer-lo més frondós. […] Al llorer arran de la casa, només li tocava el sol al matí. Tenia branques I brots baixos que els senyorets o deixaven tallar mai perquè les minyones poguessin agafar fulles sense que els calgués escala. El mirà una mica inquieta. Alguna cosa no era com sempre. La soca del llorer estava coberta d’uns regalims de color de mangra. I la terra, al voltant, era molla i clapada d’estries vermelles. […] Mirà enlaire. Per entre les fulles espesses veié una cosa blanca, com si un llençol hagués caigut d’un balcó i hagués quedat penjat al mig del llorer.
A la tercera part, III, IX (El fantasma de Maria), Maria celebra amb el llorer un desposori a tres.
Oh, germà meu… vaig caure damunt del llorer i la branca del vent i del llamp em travessà i em sortí per l’esquena. Casada amb el llorer. […] Moltes nits vaig sortir al jardí i plantada davant del reixat t’esperava volia ser tu […] em vaig cansar de cridar-te em vaig cansar de sentir-me cridar-te… el llorer marit meu fins a la mort clavada en una espina com una fulla…
En enumerar les «Metamorfosis en els meus llibres» Rodoreda, que esmenta Ovidi, no diu res de la nimfa Dafne, que es va estimar més tornar-se llorer abans que acceptar Apol·lo d’amant.
(A Jaume Subirana)
La potència literària del llorer, no superada per cap altre arbre, permet de juxtaposar textos de Verdaguer amb textos de Rodoreda i esperar que n’ixin espurnes.-- A l’explicació de Dos Màrtirs de ma pàtria Verdaguer prediu que
temps a venir, unes quantes fulles de llorer ombrejaran mos polsos, abans que se’m torne una garlanda de màrtir la garlanda de poeta que en estones de mentider ensomni he vist penjada en lo cimeral de l’arbre de mon esdevenidor.
-- A «Llorers espinosos» (En defensa pròpia), recorda el llorer que va plantar a Vinyoles d’Orís i descriu la corononació a Ripoll:
al sentir la suau olor del llorer, ja me’l vegí damunt i sobre mos polsos posat per mon propi bisbe. Quella corona havia sigut teixida lo dia abans per mossèn Jaume Collell, de dues branques tot just esqueixades d’un llorer, que plantí jo mateix en l’hort de la rectoria de Vinyoles d’Orís […] i, rara coincidència! Los tres mateixos homes que s’havien unit per coronar la víctima, s’havien d’aliar per descoronar-la del llorer i coronar-la d’espines.
-- A La Pomerola singularitza «la cambra del llorer» on el poeta/trobador va néixer i on la mare el torna a fer néixer poeta, retornant-lo de l’èxtasi causat pels cants i les danses de les noies a l’entorn de l’arbre.
Rodoreda a Mirall trencat dóna al llorer del jardí una posició transversal. Al pròleg l’anuncia tancant l’enumeració d’elements decisius de la narració amb un contundent: I naturalment, el llorer.
Tot just començar la narració, el llorer apareix com un arbre singular a I, IV (Una torre a Sant Gervasi):
–«¿Oi que és un llorer?», preguntà la Teresa. «Sí, senyora; i no en veurà gaires de tan alts».
El llorer torna de seguida perquè és l’arbre del jardí escollit pel llamp de V (Tempesta de primavera):
Quan [Teresa] anava a tancar, es quedà enlluernada i sentí com si la nit s’esqueixés. «Ha estat a tocar de la paret, a la vora del llorer», digué l’Anselma. […] Del llorer només en quedava la meitat. En Climent […] alçà el cap: «El trec d’aquí perquè no faci nosa; val més que hagi rebut el llorer que no pas un de nosaltres; ¿no li sembla, senyora Teresa?».
A la segona part el llorer irromp al centre de la trama a II XIV (Maria), quan Maria
… es passà la llengua pels llavis unes quantes vegades. Si tens la llengua cargolada una bona estona contra el paladar, sentiràs el gust del nèctar. El llorer, fullat sota seu, que el vent feia gronxar, semblava un mar d’aigua negra. Una teula es desprengué i un peu li relliscà. En el moment de tirar-se daltabaix li sortí un gemec de la boca oberta.
A II XV (El llorer) l’arbre marcat és l’unic del jardí que té el privilegi d’ocupar tot un capítol:
[…] El pot del llorer estava buit, la Júlia el rentà. «Vaig a buscar fulles». L’Armanda recordà aquella nit de tempesta […] El llamp esqueixà la branca mare del llorer… però aquella gran mutilació serví per fer-lo més frondós. […] Al llorer arran de la casa, només li tocava el sol al matí. Tenia branques I brots baixos que els senyorets o deixaven tallar mai perquè les minyones poguessin agafar fulles sense que els calgués escala. El mirà una mica inquieta. Alguna cosa no era com sempre. La soca del llorer estava coberta d’uns regalims de color de mangra. I la terra, al voltant, era molla i clapada d’estries vermelles. […] Mirà enlaire. Per entre les fulles espesses veié una cosa blanca, com si un llençol hagués caigut d’un balcó i hagués quedat penjat al mig del llorer.
A la tercera part, III, IX (El fantasma de Maria), Maria celebra amb el llorer un desposori a tres.
Oh, germà meu… vaig caure damunt del llorer i la branca del vent i del llamp em travessà i em sortí per l’esquena. Casada amb el llorer. […] Moltes nits vaig sortir al jardí i plantada davant del reixat t’esperava volia ser tu […] em vaig cansar de cridar-te em vaig cansar de sentir-me cridar-te… el llorer marit meu fins a la mort clavada en una espina com una fulla…
En enumerar les «Metamorfosis en els meus llibres» Rodoreda, que esmenta Ovidi, no diu res de la nimfa Dafne, que es va estimar més tornar-se llorer abans que acceptar Apol·lo d’amant.
