La ferida del destemps i el millor llibre de 2008Hi ha llibres que fa mal de llegir-los perquè obren la ferida del destemps. És el cas de la correspondència Rodoreda-Sales. Pàgina rere pàgina sents el greu de no haver-la pogut llegir abans. Pàgina rere pàgina vida i literatura s’hi conjuren per a reforçar el dolor d’allò que no només no fou en les dècades del franquisme, sinó que fou pura mancança i persisteix com a pura mancança en carn viva.
La lectura d’aquestes cartes avui fa un mal a dins, molt endins, que costa de definir. Potser és el dolor de l’amputació. El destemps que sent el lector no és només el d’inoportunitat. Tant se val l’any de publicació de les cartes! La lectura fa sentir el destemps com una segregació brutal del temps de la història, com l’amputació d’un membre que extirpen i tornen a extirpar tan bon punt reneix ni que sigui amb costosos transplantaments.
Quin destí el d’aquest país de Rodoreda i Sales on han legalitzat l’amputació i mantenen tots els quiròfans operatius! Pobra literatura catalana permanentment estesa a la taula dels operadors! Pobres escriptors i editors i lectors, sotmesos a la bota militar, a la democràcia monàrquica, a l’autonomia de sarsuela. El dolor del destemps de lectura és només un pressentiment de l’angoixa del destemps amputador.
La grandesa d’aquesta correspondència és de document i de testimoni. Però la seva glòria és d’artefacte literari capaç de fer vibrar totes les cordes de l’arpa, les més agudes de la tendresa com les més greus de l’odi. Quin privilegi assistir a una representació in vivo de la tragèdia més tràgica del segle XX! Els personatges literaris hi sublimen les persones reals. Com en les tragèdies, el lector espectador hi aprèn a entendrir-se i odiar com només els grans protagonistes tràgics saben ensenyar-ne.
El títol i la referència bibliogràfica haurien de reconèixer amb èmfasi l'obra literària creada a quatre mans pels dos grans autors creadors d'una sola autoria: Mercè Rodoreda-Joan Sales, Cartes completes (1960-1983), per tal que el llibre tingui el tractament d’obra literària que es mereix i no com a simple correspondència. De moment he posat al meu exemplar una faixa, EL MILLOR LLIBRE DE 2008, en blanc sobre fons vermell. Segur que ells la discuteixen, si no seria més efectiva en vermell sobre fons blanc o si no hauria de portar-ne cap, de faixa, perquè és prou evident que ho és.
