dimarts, 15 de desembre de 2009

EL MILLOR I EL PITJOR

Si el millor de la jornada del 13.12.09 és que, just quan s’acaba la primera dècada del segle XXI, emergeix una generació capaç de preguntar, com la cosa més natural del món, qui vol la independència de Catalunya,

el pitjor és que el dia 14, just en aquest moment d’acceleració de la història, emergeixen per enèsima vegada els dependentistes de sempre amb l’argumentari de sempre, però més tronat que mai, que pretén perpetuar-se en l’hegemonia una generació més.

Si el millor de la consulta popular del diumenge 13 de desembre de 2009 és que ja no és tabú parlar del projecte de Catalunya com d’un estat independent integrat en la Unió Europea,

el pitjor és que a partir del dilluns 14 els dependentistes a sou, amb cròniques i entrevistes prefabricades a l’avançada i amb disfresses de tot pelatge, d’opinadors, sociòlegs, politicòlegs, es proposen de desacreditar amb arguments pretesament científics el moviment d’una nació cap a la independència.

Si el millor del segon diumenge de desembre de 2009 és l’entrada de la independència en l’imaginari col·lectiu dels catalans; si ha deixat de ser una utopia de somiatruites i d’exaltats o una aspiració secreta, inconfessable, reprimida, i ha esdevingut una possibilitat oberta;

el pitjor del segon dilluns, quan falten només dues setmanes per entrar a la segona dècada del segle XXI, és l’agitació dels negacionistes que amb aires de superioritat pretenen tenir superada una aspiració que ni ells mateixos no acaben de reprimir mai, sinó que se’ls manifesta en la passió amb què la neguen.

Si el millor de les consultes populars és que han posat la independència de Catalunya a l’agenda internacional al costat d’Escòcia, Flandes o el Quebec i han aconseguit de traslladar a l’estat espanyol la pregunta sobre el cas mal resolt de les aspiracions catalanes i les promeses espanyoles incomplertes,

el pitjor és la retòrica sociologista que esgrimeix banalitats sobre el catalanisme cíclic i els seus estats d’eufòria, mentre l’anticatalanisme, segons que diuen els seus valedors, no té cicles, sinó que és un estat permanent de negació.

Si el millor de referèndum és la presa de consciència que una Catalunya sobirana no estaria tan indefensa com està davant la depressió global i que l’economia catalana no patiria l’asfíxia que pateix per la manca d'inversió en infraestructures,

el pitjor són els predicadors d’estar per casa que acusen l’independentisme de no tenir projecte ni full de ruta, com si el seu full de ruta, continuar dependents d’Espanya, no fos un full de ruta sense sortida i, en canvi, crear l’Estat propi de Catalunya no fos el millor projecte per als catalans del segle XXI.

Si el millor de les consultes populars és que han posat la independència de Catalunya a l’agenda internacional al costat de nacions com Escòcia, Flandes, Quebec, el pitjor és el joc brut d’alguns frívols manipuladors de la geopolítica que pretenen posar els independentistes catalans al costat de moviments violents i guerrillers, per acabar ells mateixos atrapats defensant-los.

Si el millor del dia 13.12.09 és l’exercici del dret de decidir en democràcia, civisme i goig d’exercir de ciutadà català, el pitjor és ressuscitar allò del català emprenyat i el català perplex, fer-ne una categoria sociològica i posar en circulació la vella mutació de patètics catalans emprenyadors.

Si el millor del referèndum sobre la independència és la victòria honesta i enraonada de la lliure expresssió a les urnes de la voluntat dels catalans, el pitjor és la literatura aparentment neutral, però secretament rabiosa, que a partir del referèndum no ha parat ni pararà de destil·lar la dependència organitzada.

(Vegeu l’article «La generació del 13 de desembre de 2009» a El 9Nou de l’11.12.09)