A vegades es produeixen enllaços imprevistos i imprevisibles. A la mort de Solé Tura l’endemà passat de l’homenatge a Carles Riba, commemoratiu del 50è aniversari de la seva mort (1893-1959), se senten exclamacions com aquestes: Quina sort que Carles Riba tornés de l’exili el 1943! Quina sort que a la dècada de 1950 s’acollissin al seu mestratge dos o tres grups d’estudiants! El de la revista Curial, el de les antologies universitàries, el d’Estudiants de Vic 1951. Quina sort que l’últim gran home de les lletres catalanes del segle XX aixequés l’únic pont que podia assegurar la continuïtat de la seva cap a la nostra generació. Quina sort que no fes com Thomas Mann! Costa d’imaginar-se en la cova franquista sense el raig de llum de la finestra Riba. Costa d’imaginar aquella joventut, més perduda encara, si Riba no hagués ofert una altra opció que la dominant en aquell país derrotat. Quina sort que ens obrís l’accés a la cultura catalana, europea, universal! Quina sort que arribés a temps de transmetre el compromís amb algunes idees d’alta literatura i d’alta política que a la dècada següent van ser negades! Quina sort que les tesis de Solé Tura no ho trobessin tan fàcil d’imposar-se! Quina sort poder celebrar que Riba i la seva obra duren. Quina sort que tanmateix Solé Tura perduri en la seva dialèctica de contrast!
dilluns, 7 de desembre del 2009
ENLLAÇOS IMPREVISTOS
A vegades es produeixen enllaços imprevistos i imprevisibles. A la mort de Solé Tura l’endemà passat de l’homenatge a Carles Riba, commemoratiu del 50è aniversari de la seva mort (1893-1959), se senten exclamacions com aquestes: Quina sort que Carles Riba tornés de l’exili el 1943! Quina sort que a la dècada de 1950 s’acollissin al seu mestratge dos o tres grups d’estudiants! El de la revista Curial, el de les antologies universitàries, el d’Estudiants de Vic 1951. Quina sort que l’últim gran home de les lletres catalanes del segle XX aixequés l’únic pont que podia assegurar la continuïtat de la seva cap a la nostra generació. Quina sort que no fes com Thomas Mann! Costa d’imaginar-se en la cova franquista sense el raig de llum de la finestra Riba. Costa d’imaginar aquella joventut, més perduda encara, si Riba no hagués ofert una altra opció que la dominant en aquell país derrotat. Quina sort que ens obrís l’accés a la cultura catalana, europea, universal! Quina sort que arribés a temps de transmetre el compromís amb algunes idees d’alta literatura i d’alta política que a la dècada següent van ser negades! Quina sort que les tesis de Solé Tura no ho trobessin tan fàcil d’imposar-se! Quina sort poder celebrar que Riba i la seva obra duren. Quina sort que tanmateix Solé Tura perduri en la seva dialèctica de contrast!
