dijous, 5 de novembre de 2009

AMB ARRACADA I TOT

No és pas l'arracada, Emili, no és pas l'arracada que porta l'actor que fa de Verdaguer el que no em va convèncer de l'oratori per a Jacint Verdaguer "Al cel", de Narcís Comadira, ni els "nus integrals" en què, segons tu, "no acaba d'aprofitar la carnalitat reprimida, que vol despullar del text i de la vida del poeta". No em devia fer entendre, Emili. M'apunto a tot el que dius sobre l'obra i les seves virtualitats al teu article. Ara, a les teves consideracions n'hi afegeixo una altra: que si el teatre de text és text abans que res més,la locució ha d'estar a l'altura del text. Si no, l'escletxa teatral de l'arracada es tanca i ens quedem amb l'arracada, però sense veure "un Verdaguer apassionat i apassionant" com el que tenim tot el dret d'esperar de veure i de sentir, atès que l'avala Narcís Comadira. Sí, tant de bo que n'hi hagi més d'escletxes dramàtiques que ens mostrin "més distorsions que van de les creences a les vivències". La vivència, entre altres, de sentir versos ben dits "en homenatge al poeta de Folgueroles, a la vegada un acte de respecte, veneració i submissió si volem", com molt bé proposes. Sí, sí, homenatge, veneració, respecte, submissió,i tant! Però primer de tot, al text en vers o en prosa d'un dels més grans escriptors en català.(Emili Teixidor, "Mossèn Cinto amb arracada". Diari Avui, 05.11.2009)