diumenge, 18 d’octubre del 2009

VEUS NOVES PER A VELLES PARAULES

Versos de poeta que al teatre –una de dues– o poden fer coïssor o poden fer venir pell de gallina. Surts d’Al Cel (un oratori) per a Jacint Verdaguer gratant, rascant. No saps on fregar més. Al cantó dels textos no, que són ben triats. Del relat, tampoc, que és ben lligat. De la declamació, certament. De la posada en escena, també. Aquí és on les velles paraules dels poetes, Verdaguer, Comadira, fan més picor, perdudes en veus gastades, sense eco. Amb tota la nuesa mancada, malbaratada, dels amants de Canigó, que és més que un orgasme. Quins senyors textos si tinguessin bons vassalls! (Teatre Lliure. Barcelona, 14.10.09.)

En canvi, Amb veu nova, les velles paraules fan un esborronament d’aquells que neguen els ulls. A càrrec de TOTS ELS COLORS, una vintena d’homes i dones de països diferents que aprenen i ensenyen català dient-se versos i proses de Verdaguer, de Martí i Pol, de Maria Àngels Anglada. Són professionals, però no del teatre ni de la declamació, sinó de guanyar-se la vida, els uns enyorant la llengua del país que van abandonar i aprenent la del país on treballen, i, els altres, de guanyar-se la vida ensenyant-los a recitar proses i versos d’amor, de paisatges, de denúncies, d’utopies, i aprenent junts a fer pinya en un país desconjuntat, emmilletat. Quins senyors versos quan tenen senyores veus! Les velles paraules que ens pensem saber són les veus noves que ens les fan escoltar esborronats.

(V Seminari sobre Patrimoni Literari i Territori. Folgueroles. Ajuntament Vell, 17.10.09.)