dijous, 22 d’octubre de 2009

EL DIA EN QUÈ ES TORNA


Aquell dia d’octubre de 2009 cap al vespre Sílvia Bel deia meravellosament els versos meravelladors de Carles Riba que donaven veu a Ulisses, Calipso, Antígona. L’humanista arrambava traductors, filòlegs, professors: «Idea primària de l’Humanisme, fou la gran dignitat de l’home en el seu poder».

–Calleu!­–, cridava Elton John a la multitud. –Apagueu les espelmes i deixeu-me sentir l’aede que em torna a casa, on s’acaba la gira i arriba el dia en què es torna sense companys,

car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,

els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l'Altura,

van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.

Parla'ns-en, filla de Zeus, des d'on vulguis, també a nosaltres.

A la vetusta sala dels tapissos i dels àcars no tornarà mai el dia en què es torna? Entre bafarades d’orins municipals, buidors de prohomies i blens fumosos el piano vermell d’Elton feia els últims acords d’acompanyament a l’humanista que fa cinquanta anys viu en el dia etern en què es torna. Sílvia Bel, com si res, sense aplaudiments, ho sabia:

Quin déu pot llevar-nos el dia en què es torna?