Molt estimat Franz
Ara que torna a sortir –en traducció meva–
La cosa, a tu, et pot semblar molt senzilla: «jo, no pas tu, sóc el fill, el fill que escriu al pare, mentre que tu no ets sinó el traductor, l’escrivent que es limita a posar damunt del paper en català el que jo he escrit en alemany. No entenc, doncs, quina por et puc fer. De fet estem a la mateixa banda del món, la dels fills. Al capdavall un traductor més o un traductor menys cau en la més absoluta indiferència. Solidaritat, empatia, en comptes de por, és el que hauries de sentir amb mi davant del pare autor que ens esclafa tots dos amb la seva autoritat omnipresent, omniscient, omnitot. Jo escric el que escric sota la pressió de l’autor igual com tu tradueixes el que tradueixes sota la meva».
Aquesta visió de les coses, la considero encertada en un sol aspecte: jo també crec que estàs sota la sabata del pare autor intentant com un cuc de sortir-ne de biaix. El cas és, però, que jo també sóc com aquest cuc, amb la diferència que tu tens opcions diferents d’alliberar-te’n, mentre que la meva única opció és la dictada per tu. Tu pots rebel·lar-te i desafiar el teu pare, mentre que jo, presoner del text A, no disposo de cap possibilitat ni pràctica ni teòrica de construir el text B. En tot cas, però, confesso amb gratitud la teva comprensió d’autor pare no desitjada, mentre que la meva condició de fill sóc jo qui la va triar «el dia llunyà de ma joventut» de la teva-meva traducció.
La vida, dius, és més que no un joc de paciència. La traducció, hi afegeixo, és més que un joc de passaparaules. És literatura. Tant com ho és la teva carta. Si m’acceptes això, faràs que la vida i la mort ens siguin més lleus als escriptors i als traductors.Fes un cop d'ull al llibre.
