Una «radiació» de Carles Sindreu a La klaxon i el camí definia el Riba de 1931 per la banda de l’aforisme humorístic: Amb els seus peus menuts marxa deliciosament de puntetes. (A Contra Vent, 2009)El Riba vigent de 2009 podria contradefinir-se per la banda del fragment schlegelià:
Amb els seus passos immensos Carles Riba torna incessantment d'estranquis a burlar humoristes despistats i desafectes combatius.
Un linc de Riba al diminutiu, que disminueix. La vigència de Carles Riba? I tant que Riba està en vigor al cap de cinquanta anys de la seva mort! Té la mateixa vigència derrotada que va tenir sota la vigència triomfant del franquisme. «La pàtria és una memòria col·lectiva», escrivia. Assistir a les sessions sobre la vigència de Riba poeta, humanista, crític, intel·lectual (per què no polític?) és un retorn al soterrani protector dels hereus vigents de la (in)cultura franquista. Surts a la superfície i un linc il·lumina el diminutiu que vol empetitir la vigència de castells més convincents que no pas seductors, més savis que no pas brillants, més generosos que no pas il·lusos. La pàtria és una memòria/amnèsia col·lectiva.
