dimarts, 10 de novembre de 2009

HIPÀTIA/CATERINA
















Doncs, sí, a l’empedrat de l’infern no paren d’arribar-hi bones intencions. Ara hi ha anat a parar la Hipàtia d’Àgora d’Amenàbar. O no? No pretenia ser res més que un pèplum amb pretensions? Si és així, molt bé. Ja era hora que en el gènere hi emergís un dels components d’Europa i de la civilització occidental, sistemàticament escamotejat, com és l’humanisme. Es mantingué viu a les escoles antigues d’Atenas i Roma, Jerusalem i Alexandria, es difongué als temples de la ciència moderna, universitats i acadèmies, i s’imposà universalment a les xarxes del coneixement i del pensament científics.

Molts buscadors de les arrels d’Europa només hi troben religions monoteistes, judaisme, cristianisme, islam, i pretereixen no sols la religió dita pagana, sinó aquella arrel que no ve justament de cap religió, sinó que n’és la seva absència, l’arreligió. Humanisme és un nom que li escau. Més que els connotats negativament, com agnosticime, ateisme, laicisme, indiferentisme, escepticisme, secularisme. No, humanisme, arrel d'Europa.

La Hipàtia d’Amenàbar representa un reflex de pèplum de guerra de religions abans que d’humanisme. Al capdavall planteja l’enfrontament de bons i dolents canviant els rols del pèplum clàssic. Ara els dolents són els cristians i els bons són els altres, però ni com a pèplum de revenja no passa aquesta Hipàtia màrtir d’un laicisme de cartró pedra com és de cartró pedra la seva aposta per la ciència i la seva aventura amorosa.

Al capdavall és preferible la versió cristiana antiga d’Hipàtia, la que s’apropià de la seva figura llegendària per convertir-la en Caterina, santa Caterina d’Alexandria, la de la roda, tan venerada a l’Europa medieval, patrona dels filòsofs cristians, però sorprenentment esborrada del santoral oficial per escrúpols vaticanistes d’historiador racionalista del segle passat. Com si en qüestió de sants comptés gaire la racionalitat. Quina és invenció de l’altra? Hipàtia de Caterina o Caterina d’Hipàtia, totes dues sacrificades a Alexandria en ple hel·lenisme?

En tot cas la Caterina/Hipàtia de Caravaggio enlluerna amb la seva bellesa visible i la seva saviesa suposada. Com que no ve pas d’aquí, el repte d’avui és acarar Hipàtia i Caterina a la pantalla gran del cine o la petita de l’ordinador. Amb pèplum o amb sense. Acarar religió i raó. Amor i bellesa. Què és anterior i què posterior? Dues figures sorgides d’un mateix escenari dialèctic: la polis d’Alexandria d’Egipte, espai urbà de l’hel·lenisme, tant com els espais urbans del segle vint-i-u, per on es mouen dones com Teresa Forcades, monja, metgessa i teòloga, que denuncia la vacuna de la grip porcina, o com la metgessa de Banyoles que lluita amb l’Institut Català de la Salut perquè no l’obliguin a atendre malalts en espais on penja el crucifix.