La futur
Convida-la
amablement,
si és que saps on és,
si és que coneixes l’adreça
en què has de trucar!
Si mai ve,
pregunta a la cobertadeboira
i gèlida senyora
amb compte i temença,
no toquessis pas el vel,
no li toquessis pas el vestit.
Et clavaria una pinya,
t’abandonaria
fotent-se’n.
Parlar,
crec, ho té prohibit
com els peixos.
«Die Zukunft». Johannes Kühn, Mit den Raben am Tisch. Hanser Verlag, 2000. FAZ, 08.09.2007
Mai no havia llegit cap desqualificació tan extrema del futur, del que s’acosta, de l’imminent. L’antifuturisme més radical. El futur és una dama perillosa. Com que en alemany és un mot femení, die Zukunft, afegeixo a la traducció una transgressió gramatical (també és en femení die Vergangenheit, la passat, i die Gegenwart, la present). La futur no té rostre, no té cap mena de presència, o sigui de present que es pugui veure ni tenir-ne cap vivència. La futur és opaca, indesxifrable, irreal. No és sinó un indret inaccessible de l’imaginari. Això sí, die Zukunft és una dama amenaçadora. No la irritéssiu pas, que és temible com l’oracle de Delfos.
A una altra pàgina del FAZ llegeixo un comentari a un passatge del llibre de Rüdiger Safranski, “Romantik”. Eine deutsche Affäre. Hanser, 2007, on es diu que el que distingeix el Romanticisme de la Postmodernitat és que els romàntics pensen tenir alguna cosa al llur davant, mentre que els postmoderns pensen tenir-ho tot al llur darrera. Com a eslògan funciona. Planteja el posicionament dels actuals davant el/la futur i els desqualifica per passatistes.
amablement,
si és que saps on és,
si és que coneixes l’adreça
en què has de trucar!
Si mai ve,
pregunta a la cobertadeboira
i gèlida senyora
amb compte i temença,
no toquessis pas el vel,
no li toquessis pas el vestit.
Et clavaria una pinya,
t’abandonaria
fotent-se’n.
Parlar,
crec, ho té prohibit
com els peixos.
«Die Zukunft». Johannes Kühn, Mit den Raben am Tisch. Hanser Verlag, 2000. FAZ, 08.09.2007
Mai no havia llegit cap desqualificació tan extrema del futur, del que s’acosta, de l’imminent. L’antifuturisme més radical. El futur és una dama perillosa. Com que en alemany és un mot femení, die Zukunft, afegeixo a la traducció una transgressió gramatical (també és en femení die Vergangenheit, la passat, i die Gegenwart, la present). La futur no té rostre, no té cap mena de presència, o sigui de present que es pugui veure ni tenir-ne cap vivència. La futur és opaca, indesxifrable, irreal. No és sinó un indret inaccessible de l’imaginari. Això sí, die Zukunft és una dama amenaçadora. No la irritéssiu pas, que és temible com l’oracle de Delfos.
A una altra pàgina del FAZ llegeixo un comentari a un passatge del llibre de Rüdiger Safranski, “Romantik”. Eine deutsche Affäre. Hanser, 2007, on es diu que el que distingeix el Romanticisme de la Postmodernitat és que els romàntics pensen tenir alguna cosa al llur davant, mentre que els postmoderns pensen tenir-ho tot al llur darrera. Com a eslògan funciona. Planteja el posicionament dels actuals davant el/la futur i els desqualifica per passatistes.
