dimarts, 18 de setembre de 2007

EL VANO (suplementem «Jo no» del dia 12)


El «vano» ja no és només un terme anostrat i beneït pel DIEC (a instàncies de Joan Coromines) com a sinònim de ventall, sinó que és el nou complement de moda masculina, adequat per a copresidir la cerimònia d’inauguració d’Exposicions, com ara la de «L’Institut d’Estudis Catalans, 1907-2007. Un segle de cultura i ciència als Països Catalans», segons que ve marcada (la moda) per les noves tendències de la castissa cort de Madrid i arriba (el vano) a Barcelona de la fina mà del funcionari subaltern copresident de l’exposició.
L’instrument que serveix per a agitar l’aire ja no és només el ventall, sinó també El vano, tal i com Narcís Oller traduí Il Ventaglio, comèdia de Goldoni, «que es prestava admirablement com a llibret de la música alada i saltironant d’Amadeu Vives, el nostre gran líric, digne èmul de Mozart», que deixà l’òpera El vano, inacabada i inèdita. «Fatalitat de l’òpera catalana que ens ha privat d’una segona Flauta màgica. Però és una pena immensa que no es pensi a representar-la, completa o no». Suggeriment: estrenar El vano, òpera d’Amadeu Vives i llibret de Narcís Oller/Goldoni, al claustre de l’IEC, sota la copresidència del vano de la «Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales». No es mereixen.