Desccobreixo que enfonsar-se té un altre sentit. A més d’anar-se’n a fons, vol dir tornar-se fons, esdevenir fons, ésser fons. En el naufragi tot just comença el procés de transformar-se en fons. Naveguem en aigües sostingudes pel fons marí, detritus sedimentats del temps. La llengua, la flota castigada dels mots, s'aguanta damunt el cúmul d’enfonsaments dipositats al fons del subconscient. La condició humana és fondària inescandallable, muda, sense glotis. Emergim, immergim, submergim. Però el fons no parla. El quadern de bord acaba allà on comença l’enfonsament.
L'Atlàntida enfonsada, del de Folgueroles, la Ciutat que s'enfonsa!, del de Lleida, no són al fons, són fons.
M’ho ha ensenyat el poeta alemany Ernst Meister, un poeta poc conegut aquí, en el poema Der Grund kann nicht sprechen / El fons no pot parlar”, que en català fa una cosa així:
L'Atlàntida enfonsada, del de Folgueroles, la Ciutat que s'enfonsa!, del de Lleida, no són al fons, són fons.
M’ho ha ensenyat el poeta alemany Ernst Meister, un poeta poc conegut aquí, en el poema Der Grund kann nicht sprechen / El fons no pot parlar”, que en català fa una cosa així:
El fons no pot parlarNo escriu cap dietari, ell,
el fons, que es basa sobre mort i morts,
que sosté les columnes d’aigua
i la sempre
derrotada flota dels mots…
Ell, cobert de ferralla rovellada i fosca,
sense glotis Dessil·labat sota
aletes remadores, quilles guiadores!
Emergeixo?
Prou m’arrapo en la tenebra
com en esques malmeses
de vestit d’infant fenici,
desamarrada àncora de plom,
erràtic eco, el
derelicte d’un llaüt…
M’immergeixo?
Busqués amb llanternes, trobaria
un llibre de bord, el qual tanmateix
d’estar mort
no parla, sinó només
del començament del naufragi:
ENS ENFONSEM ENS
TORNEM FONS.
(De la Frankfurter Anthologie. FAZ de 21.07.2007)
