divendres, 15 de març de 2019

MADRONA

En la mort de la Madrona 
Barcelona el 10 de març de 2019

Acompanyaria amb aquests versos de Marià Manent unes breus paraules de comiat de la Madrona, germana cinquena de la germandat de 8 dels Torrents Bertrana de Folgueroles. Els versos varen entrar-me a la memòria del cor, en confirmar-me a la clínica que la Madrona, que la malaltia ja ens havia pres feia temps, era morta. 

El canvi de «codonyer» per «presseguer» del penúltim vers és perquè a l'hort de casa a Folgueroles hi havia un codonyer, fruiter de referència per als nostres jocs infantils i per a les escalivades de codony al forn, que ens feien el pare i el germà gran, en Cinto. Altrament em permeto la llicència  d'afegir-hi entre claudàtors [i de la dona] al tercer vers. No per res sinó perquè, sense fer-hi nosa rítmica, dóna presència a la dona que era la Madrona en un context que em recordava els versos finals de l'Eclesiastès, aquells que invoquen la vida Abans que el fil de plata no es desfili/i el llantió d'or no es trenqui/i la gerra no s'esquerdi a la font/ i al pou no es segui la corriola/i la pols se'n torni a la terra  d'on vingué/ i l'esperit retorni a Déu, que el va crear. Uns versos que vaig traduir en dies llunyans i que també prou sé que ella es feia seus. 


Prou sé
Prou sé que he de dir-vos adéu, 
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home [i de la dona] és breu
i la posta es confon amb la claror de l'alba. 

Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer [el codonyer] 
i encara la mel d'or adormida a la gerra. 

Prou sé... de Marià Manent 1898--1988